La burocratització de la política

L'episodi Soria permet, més enllà de l'estrèpit mediàtic, algunes reflexions d'interès sobre el model espanyol de relacions entre el Govern, les institucions públiques i els partits. El nomenament de l'exministre com a director executiu del Banc Mundial es va intentar emmarcar en la rutina burocràtica de l'Administració Pública. No obstant, estem parlant, sense cap gènere de dubte, d'un nomenament polític que havia de ser valorat -com així ha acabat passant- amb uns criteris po­lítics.

El caràcter polític del nomenament és coherent amb la naturalesa del càrrec. Encara que la denominació director executiu pugui ser equívoca, la funció no és en realitat executiva. El govern de les ano­menades institucions de Bretton Woods com el Banc Mundial o l'FMI -en un model que han reproduït altres organismes multilaterals, com els bancs de desenvolupament- s'exerceix per un directori o board integrat per representants dels països. Parlem d'un òrgan col·legiat de govern, anàleg al consell d'administració d'una empresa o al patronat d'una fundació, i no d'una posició executiva amb responsabilitat directa en la gestió ordinària. Per això, mentre en l'accés a l'ocupació professional i al senior management d'aquestes institucions regeixen, en general, principis meritocràtics bastant estrictes, els càrrecs de representació en els seus consells de govern es cobreixen, en general, mitjançant decisions discrecionals dels governs i recauen freqüentment en persones amb un marcat perfil polític en els seus ­països.

¿Per què llavors, en aquest episodi, política i funció pública professional han aparegut solapades? Per una part, perquè el Govern, davant la dificultat que tenia, atesos els antecedents de la persona, ha volgut camuflar una decisió política -sense èxit, com s'ha vist- com una decisió tècnica adoptada en el marc d'un procés reglat. Per una altra part, perquè l'intent venia afavorit per un disseny institucional -el del sistema de cossos de la nostra Administració General de l'Estat (AGE)- en què l'àmbit polític i el professional apareixen interconnectats i sovint confosos.

Com hem conegut arran de l'incident, la cobertura dels càrrecs de representants d'Espanya en el govern d'organismes econòmics ­internacionals es restringeix a membres d'un dels alts cossos de l'AGE: el de tècnics comercials i economistes de l'Estat. Això és, sens dubte, molt bo per als membres d'aquest cos, però és més discutible que ho sigui per a la idoneïtat -tècnica i política- del nomenat. Probablement, aquesta quedaria més ben garantida amb un sistema accessible a altres professionals públics i fins i tot obert, per què no, al sector privat. Però el cert és que ­encaixa amb la tradició espanyola -plenament vigent- de reservar per a uns o altres cossos de funcionaris determinades parcel·les de l'entramat d'alts càrrecs de l'Administració.

S'ha de dir que, malgrat les aparences, aquest model de provisió de càrrecs no evita la politització de l'Administració i la seva colonització pels partits, mal endèmic del nostre sistema públic. Simplement, es limita a restringir el nomenament -polític i discrecional- dels alts directius a universos més reduïts en nombre i poblats exclusivament per funcionaris. Posem-hi els nostres, però, això sí, dins del cos que correspon. Com han destacat alguns experts, estem davant un spoil system (sistema de botí polític) de circuit tancat. Les corporacions funcionarials es configuren com a vies pràcticament exclusives per accedir a múltiples funcions de govern, incloent-hi les superiors, com mostra l'elevat nombre de ministres funcionaris, sense comparació a nivell com­parat.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Alguns han defensat el disseny institucional de la funció pública estatal com una garantia de més professionalitat de l'Administració pública. Sens dubte, presenta, en aquest sentit, avantatges sobre algunes pràctiques de pur clientelisme que ens són familiars en bastants sectors de l'ocupació pública autonòmica i local. No obstant, no són pocs, també, els seus inconvenients. La captura endogàmica dels càrrecs, la conversió dels cossos en arenes polítiques i la indefinició de les fronteres entre l'àmbit polític i el tècnic no són, precisament, les millors premisses per garantir la idoneïtat i gestionar el talent.

Però potser el pitjor és que aquesta burocratització de la política opera com un factor de resistència als canvis en moments en els quals el nostre sector públic hauria d'obrir-se -com s'estan veient obligades a fer-ho les empreses de tots els sectors- a transformacions molt substancials.