La mentida Rajoy

Pensava titular aquesta columna La mentida Soria, però tampoc convé abusar. A més a més, resultaria injust. A José Manuel Soria se li pot retreure que mentís sobre els papers de Panamà i les seves pràctiques financeres com a empresari, però no que sol·licités la canongia del Banc Mundial. Contra el vici de demanar hi ha la virtut de no donar, i això ho saben molt bé Mariano Rajoy i Luis De Guindos, que han anat retallant drets a tots aquests ciutadans pidolaires entossudits a demanar més sanitat o més beques; sempre han sabut negar-les-hi, per responsabilitat i per Espanya. Tampoc sembla assenyat anotar en el deure de l'exministre el seguit de boles que van intentar colar per justificar la seva designació.

Llavors vaig considerar titular la columna La mentida De Guindos; al cap i a la fi, el xiripitiflàutic mètode de nomenament metadigital, o les explicacions de jurista de la Senyoreta Pepis sobre els drets i deures fonamentals dels funcionaris espanyols, responen principalment al mèrit i la capacitat del senyor ministre. Però tampoc semblava del tot proporcionat. De Guindos pot anar sobrat i resultar un autèntic Pepe Gotera de la funció pública, però només segueix ordres. És el típic sequaç de les pel·lícules de superherois: dolent i barroer, però un simple recader del Joker o Lex Luthor.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Així que, al final, va semblar més adequat obviar els secundaris i reconèixer en el titular el mèrit del protagonista principal: Mariano Rajoy. És la llarga amistat amb Rajoy, no amb De Guindos, la que concedeix el desig de l'exministre. És la decisió del president en funcions la que empara tant l'endoll del nomenament com la boja carrera de mentides per encobrir-lo.

És Rajoy qui creu que els seus votants ho perdonen tot i que els espanyols ens empassem tot el que ens diguin perquè no ens assabentem de res. No va ser un error. És la seva mentida.