Contrastant lideratges

El veïnatge universal està canviant. Els escenaris definits com a VUCA (volàtils, incerts, complexos, i ambigus) estan obligant a repensar la visió dels processos de transformació de les organitzacions. Els constants canvis de paradigmes ens obliguen a viure en un permanent present continu que ens fa recompondre el codi darwinià afegint la variable velocitat a la d'intel·ligència. Els temps entre evolució i revolució s'escurcen cada vegada més i per això els temps de crisi comencen a instal·lar-se a les fronteres de l'eternitat.

És imprescindible transformar la visió dels temps de crisi en espais d'oportunitats, i per a això és necessari que els visionaris i els emprenedors es converteixin en els propietaris d'aquesta transformació. Per un costat, perquè construeixen i desenvolupen les noves organitzacions des de plantejaments estructurats sobre la base d'una adequada confluència d'inquietuds racionals i emocionals. ¿Quins són els meus somnis? ¿Quin concepte tinc de mi mateix? ¿Quins són els meus valors socials bàsics que donen sentit de coherència a les meves decisions? ¿Per què tinc necessitat de buscar la meva autenticitat? I per un altre, perquè els temps de crisi estan sota la influència de Cronos mentre que les oportunitats de transformació estan sota la de Kairos, i ningú millor que els visionaris i els emprenedors per interpretar i gestionar el valor del significat dels dos déus del temps de la mitologia grega.

Aquesta recerca de l'autenticitat ha provocat que estigui agonitzant la visió de les organitzacions des de la perspectiva que les persones s'han de sotmetre a les estructures de decisió i poder. El màrqueting i la revolució digital han sabut capgirar aquesta visió i han aconseguit que siguin les estructures de decisió i poder les que se sotmetin als clients, fins a l'extrem de crear termes com el d'empresa client-centrista que mesura la capacitat que la cultura organitzativa estigui impecablement connectada amb la realitat del mercat.

Però en la política aquesta evolució no s'ha produït. El que el management defineix com a resiliència la política ho bateja com a resistència, i això ens ha portat al fet que la relació entre l'evolució empresarial i la sociopolítica comenci a ser percebuda com l'existent entre el deute públic i el PIB; és a dir, un esbojarrat i desbocat desajust, i en conseqüència una conciliació que comença a ser visualitzada com a impossible. Els índexs de desencant social i de desconfiança són l'alarmant prova d'aquest desordre. Relacionat amb aquest exemple, ¿algú és capaç d'imaginar al nostre país un partit polític que sigui realment estat-centrista i que estigui dirigit per autèntics líders estadistes? ¿És possible entendre que educació, sanitat i ocupació, pilars de qualsevol societat, es disputin des de la visió partidista, en lloc de gestionar-se amb una visió estadista?

Necessitem líders polítics que, igual que els líders empresarials, desenvolupin la intel·ligència dels seus afiliats per prendre decisions clau, per canviar paradigmes basats en la cobdícia individualista i en el curt termini, per nous paradigmes d'interdependència, cooperació generativa, i passió social. Necessitem líders polítics que igual que els empresarials desenvolupin els paradigmes relacionats amb la consciència en contrapunt amb els de la no consciència. La no consciència es caracteritza per la transferència de la responsabilitat, per preses de decisions monofocalitzades en el curt termini, per un sentit d'ordre/comandament vertical, per motivacions extrínseques, per enfocaments d'actuació estructurats sota la burocràcia i el control, i per una filosofia en què les fronteres vénen clarament determinades per les zones de confort.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La consciència, contràriament, reflecteix indicadors de conducta associats a la distribució de la responsabilitat en equips, per preses de decisions connectades amb el llarg termini, per un sentit de direcció fonamentat en la integració horitzontal, per motivacions intrínseques, per cultures desenvolupades des de la passió i l'orgull de pertinença, i per una filosofia en què les fronteres vénen determinades pels reptes i els resultats. No obstant la irreductible classe política nega aquesta transformació, s'aferra al vell paradigma i es mostra impassible el gest davant l'imparable esdevenir del nou paradigma que implica que les persones han començat a impregnar el veïnatge universal dels seus principis i valors socials.

La por a perdre el que es té sol frenar les decisions estratègiques de canvi, i quan aquesta por és superior a la il·lusió per descobrir, l'immobilisme s'acaba imposant a la (r)evolució.