El paper de l'oposició

Una de les principals característiques dels sistemes parlamentaris és que l'existència del Govern -és a dir, el seu naixement i la seva continuïtat- depenen de l'existència una majoria parlamentària. Aquesta majoria pot estar formada per un sol partit o per uns quants, igual que el Govern resultant pot ser monocolor o de coalició. Aquesta majoria és la que investeix el president, la que aprova la legislació (normalment a iniciativa del Govern, que ha tendit a ser la institució preeminent també en els sistemes parlamentaris), la que aprova el pressupost i la que permet al Govern lluir-se per mitjà d'un plàcid control parlamentari. La resta del Parlament -és a dir, els partits i diputats que no contribueixen ni al naixement del Govern ni a la seva continuïtat- és l'oposició. L'oposició vota en contra de la investidura del president del Govern, acostuma a votar -encara que no sempre- en contra de la legislació impulsada pel Govern, acostuma a rebutjar els pressupostos i mira d'exercir (no sempre l'hi deixen fer) un control parlamentari més incisiu. I tot això ho fa perquè és l'alternativa al Govern i a la majoria parlamentària que el sustenta i perquè aspira, algun dia, a poder-los reemplaçar. L'antagonisme es tal que en comptes de divisió de poders clàssica entre Parlament i Govern tenim antagonisme entre majoria i oposició a causa de la preeminència dels partits en els sistemes polítics democràtics, una preeminència que ha donat lloc al denominat Estat de partits.

I és precisament per l'existència d'aquest antagonisme entre majoria i oposició en els sistemes parlamentaris que resulta tan sorprenent que se li estigui demanant al PSOE que afavoreixi la investidura, ni que sigui passivament per mitjà d'una abstenció, i que després, com si res, se li demani que sigui oposició. Certament, a Espanya s'ha donat la circumstància que alguns partits s'han abstingut en diverses votacions d'investidura. Sense anar més lluny, CiU ho va fer en diverses ocasions amb partits i candidats diferents, perquè en el conjunt d'Espanya CiU mai va ser oposició en el sentit clàssic; és a dir, no aspirava a ser l'alternativa al Govern sinó a obtenir beneficis en forma de polítiques. Però el que mai s'havia vist fins ara és que al partit cridat a ser el principal partit de l'oposició, i per tant el partit que constitueix l'alternativa, se li exigeixi que sigui responsable i que contribueixi a la governabilitat per mitjà d'una abstenció. El que en té la responsabilitat, sempre i tota ella, és el partit del candidat que aspira a ser investit. No pot traslladar aquesta responsabilitat a l'oposició, i molt menys, com està fent el PP, sotmetre-la a xantatge. Comprensiblement, hi haurà molts electors farts de la situació que vegin amb bons ulls l'escenari que planteja el PP, però no haurien d'oblidar que, com el seu nom indica, l'oposició fa oposició. I una cosa és exercir una oposició responsable i una altra de diferent contribuir al naixement del Govern.