La investidura olímpica

Un es disposa a repassar la premsa estiuenca un dia més, que és per si mateix un subgènere periodístic que exigeix del lector un exercici hermenèutic particular, i observa que tot el pes recau en la investidura a càmera lenta, molt lenta, de Mariano Rajoy, si és que n'hi ha, i en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

Espectacles tots dos que es creuen, es barregen i formen un magma pastós que es repeteix en l'imaginari digestiu de qualsevol a més de 30º centígrads a les cinc de la tarda. I així, un dia, i un altre i un altre. En una sobretaula sufocant que no s'acaba mai. Un ja no sap si qui guanya més medalles és Michael Phelps, el tauró de Baltimore, o Albert Rivera, el tauró de la regeneradora Espanya joseantoniana. De mirada buida i mandíbula tova, el mediàtic esqual neda els quatre estils, que els combina segons com cal en el moment que toqui. Abans d'esquena(es) a Rajoy, ara de papallona del president en funcions.

Mentrestant, Pedro Sánchez exhibeix capacitat de resistència. Quin personatge de la pel·lícula de Pollack 'Danzad, danzad, malditos', el ballarí Sánchez sap que deixar de moure els peus al compàs de la música serà la seva mort política. Aquests dies està resguardat, amagat entre la multitud, coneixedor que ell i només ell té la clau de la governabilitat a Espanya. O terceres eleccions, o investidura de Rajoy, o intenta un acord entre forces parlamentàries d'esquerres i nacionalistes basques i catalanes. Mentrestant, ell segueix ballant al so de la música que el manté en vida. I potser ho farà fins i tot després que la mòrbida melodia doni pas al més sorollós silenci.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

No és estrany que, davant aquest panorama electritzant, als nostres nostàlgics i refinats pròcers, reunits a Cadaqués, els donés per unes 'paraules d'amor' guitarra en mà.  Atenent al bon humor imperant, es podria dir que la independència deu estar per caure, o alguna cosa semblant. O potser es tracta més aviat del càntic dels cristians abans de ser devorats pels lleons del circ romà. Qui ho sap.

És molt probable que a ells també els esperin al capvespre els lleons, els de les CUP a finals de setembre, o els que vinguin de la Carrera de San Jerónimo de Madrid, que quan surtin de l'embolic i el fangar on estan ficats, es llancincontra ells embravits, com han d'estar, de tant ridícul acumulat. Veurem.