Els odiosos divuit

El resultat no va ser ni tan aclaparador, ni per descomptat i afortunadament gens sagnant, com en la pel·lícula de Tarantino. Però la mateixa composició de la trobada ja feia presagiar que la reunió entre les tres forces polítiques reunides a la sala Lázaro Dou del Parlament no acabaria en pacte per a la governabilitat. Reunir divuit persones en una sala perquè segellin un compromís no sembla gaire bona idea, tret que en realitat al que es volgués arribar fos a un bon desacord. Que és el que ha resultat ser. Un desacord sincer, això sí. I a cara descoberta.

Tornant al cine (sempre el cine), en el rodatge de la pel·lícula 'Dotze homes sense pietat', el seu director, Sidney Lumet, va sentenciar: “Serem en una habitació. ¡Aprofitem el dramatisme de la situació!” I caram si la van aprofitar els nostres pròcers. Una afirmació així sembla feta a mida per a la reunió de dijous. Les tres formacions en saben tant com l'insigne cineasta de tenir sentit de l'escena. Ja sigui en un plató televisiu o al Congrés dels Diputats. A això, ningú els guanya.

Ara, a l'espera de la decisió que prenguin les bases de Podem, tot sembla indicar que no hi haurà pacte i es convocaran novament eleccions.

Així que el president en funcions esperarà pacientment la sàvia decisió dels plançons del chavisme, i alhora seguirà preparant el sepulcre polític de Pedro Sánchez. ¿I Susana Díaz? Comprant-se un bitllet per a Madrid disfressada de bandera andalusa. ¿I Pedro Sánchez? Preparant-se la penúltima escena abans que li caigui el teló al damunt. Encara que la prudència convida a no donar res per definitiu a aquestes alçades de la tragèdia. Qualsevol és a temps d'acabar amb la daga al pit i Sánchez ja ha demostrat capacitat de resistència i un somriure etern.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Mentrestant, i ja de passada, a les Gàl·lies, el Parlament català es conjurava un dia més per recordar-se a si mateix que vol la independència. Tot seguit, els seus il·lustres diputats es van aixecar dels escons, es van aplaudir, es van abraçar i se'n van anar a dinar. I pel que es va poder comprovar, després a la tarda, tot seguia al seu lloc. Que és del que es tractava. Només faltaria.

Pot ser que hàgim arribat a aquell punt de gracieta col·lectiva en què la paròdia i la realitat es fonen en un dolç magma que transita viscosament de 'Polònia' a Catalunya en un espinós traspàs de flacciditat. I ens agafa el riure.