¿Condicions o coartada innecessària?

Les sis condicions de Ciutadans per a la negociació de la investidura de Mariano Rajoy, que avui estudiarà la direcció del PP, es poden acceptar de diverses formes i amb conseqüències diferents.

La separació (provisional) de càrrecs públics imputats per corrupció suscita riscos rellevants en relació amb el possible ús polític de la instrucció penal. La seva configuració concreta pot ser molt diversa en el seu abast (càrrecs i delictes considerats) i en la forma d'acordar la separació (automàtica o per decisió judicial condicionada a l'eventual reincidència o ocultació de proves). Totes aquestes variables incideixen sobre la forma legal de la seva eventual regulació, que plantejarà sens dubte problemes de constitucionalitat en relació amb els drets d'accés a càrrec públic i de presumpció d'innocència, més intensos com més automàtic sigui el mecanisme. No és fàcil transformar en norma el que seria una bona regla de conducta política.

L'eliminació dels aforaments «lligats a càrrecs públics i representants polítics» requereix una reforma de la Constitució, perquè en aquesta es recull el fur especial de diputats, senadors i membres del Govern, i necessita així el vot favorable de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, de manera que l'acord PP-C's s'haurà d'ampliar a altres forces. Es tracta d'una demanda convertida en els últims mesos en símbol de la lluita contra la corrupció i la igualtat davant la justícia; com tot símbol, ignora elements com les (no infreqüents) instruccions judicials sospitoses d'orientació política o el caràcter menor de la protecció derivada de l'aforament.

La reforma de la legislació electoral no planteja especials problemes en relació amb el vot dels espanyols a l'estranger i la previsió d'un sistema de llistes desbloquejades. Les dues reformes poden adoptar-se mitjançant llei. Una qüestió diferent és que s'hagi de considerar que l'actual i criticada regulació del vot a l'estranger obeeix a distorsions tradicionals anteriors (aquestes sí que estarien vinculades a la corrupció) i que l'eficàcia de les llistes desbloquejades pot anar des de la seva irrellevància, com en les actuals candidatures al Senat, fins al reforç dels perfils més personalistes dels partits i la dificultat d'una actuació clara i responsable de les seves direccions.

En canvi, la reforma del sistema per augmentar la seva proporcionalitat és un principi obert la concreció del qual planteja problemes: des de la seva difícil compatibilitat amb el reforç de les llistes més votades (posició tradicional del PP) fins a les múltiples alternatives d'increment de la proporcionalitat (del sistema de doble llista a la substitució general de la circumscripció electoral provincial). Tot plegat passa necessàriament per una reforma constitucional i, per tant, per la negociació amb altres forces. Aquesta indeterminació alhora que la clara opció per una línia de reforma (la proporcionalitat) fan de la proposta una clara base de negociació més que una condició de partida.

Les restants condicions plantegen menys dubtes: no hi ha res que impedeixi eliminar per llei l'indult a condemnats per corrupció, i s'ha d'esperar que se susciti així una regulació general de l'indult. La limitació del mandat del president del Govern a vuit anys podria potser introduir-se en una llei, però seria més adequat portar-la a la Constitució, tant per protegir-la enfront de futures majories parlamentàries com per coherència amb l'actual regulació constitucional exhaustiva. Finalment, la transparència d'una comissió d'investigació sobre finançament il·legal del PP no es vincula a reformes legals, sinó a un comportament polític futur del PP, de difícil objectivació.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En qualsevol cas, s'ha de recordar que la reforma constitucional és una qüestió de difícil limitació a aspectes concrets. Altres forces plantejaran les seves propostes de reforma; i el necessari acord entre partits només es pot aconseguir mitjançant un paquet prou ampli: els drets socials, l'organització territorial, la justícia o la relació entre Parlament i Govern no poden quedar al marge del debat avui… si no es vol arribar a una reforma deslegitimada per la seva unilateralitat i pels seus efectes excloents. Remetre's a la reforma constitucional sense proposar un procediment de debat ampli i obert sembla més una qüestió d'imatge que una aposta política efectiva. La reforma constitucional i la «regeneració política» apareixen com a perfecta condició acceptable i sense gaires conseqüències per legitimar públicament una cosa que no hauria de necessitar-ho: la negociació d'un programa entre forces afins. Encara més quan aquestes propostes no són fruit d'una reflexió àmplia i compartida sinó més aviat llocs comuns fàcilment identificables i -paraula màgica- visualitzables en els mitjans de comunicació.

Professor de Dret Constitucional (UB). Analista d'Agenda Pública.