El premi a l'esforç

Els Jocs Olímpics són l'escenari privilegiat on tots els esportistes volen estar. Per la grandesa i per l'oportunitat de poder demostrar-te a tu mateix que mereixes estar en l'elit de l'esport mundial. Viure aquesta experiència és un premi a una trajectòria, a un treball ben fet. Poder estar allà competint et fa sentir que pertanys a una cosa gran, a la qual molt pocs elegits poden arribar.

Personalment només he tingut una experiència. Una experiència que vaig poder compartir amb milions d'espanyols, una experiència que va fer vibrar i proferir més d'un crit d'alegria. Va ser en la meva primera participació en uns Jocs, amb 22 anys, i vaig conquistar l'or olímpic, ¿què més es pot demanar ara?

Arribo a aquests Jocs del Brasil amb noves motivacions, nous reptes i, per descomptat, amb el mateix objectiu. Poder tornar a sentir el que pesa una medalla d'aquest calibre penjada al coll. Sé que costarà, sé que no serà fàcil però d'això es tracta. Si tothom pogués tenir-ne una, no tindria el valor que té. Espero, per què no, que tots puguem tornar a viure una cosa similar al que va passar a Londres, que puguem tornar a cridar per una medalla aconseguida.

Han sigut quatre anys molt durs, en els quals he hagut de saber caure i aixecar-me en repetides ocasions. És complicat veure com passes de ser el millor a ser incapaç de mantenir-te dret. La teva ment no està preparada per a això. Penses moltes coses i moltes no són gaire bones, per dir-ho així. Quedes campió olímpic, disfrutes d'unes merescudes vacances, comences a entrenar-te i a la primera competició et trenques el genoll. Et penses que ha de ser una broma, que no t'ha pogut passar a tu. Tu que estaves en el punt més bo de la teva carrera esportiva, has sigut derrotat. I no derrotat per un rival sinó per tu mateix. Això és dur.

Però tots hem de saber refer-nos, la vida continua i s'ha de mirar endavant. No val la pena pensar «¿I si hagués fet això?, ¿i si hagués fet això altre?» És una cosa independent, el problema ja ha vingut i ara s'ha de solucionar. Dos anys a remolc, veient resignadament com tots ho fan tot millor que tu i sentint la impotència de no poder tornar a ser el d'abans. Però, com diu la meva mare: en aquesta vida tot té solució.

M'aparto del que és merament esportiu. Acabo la meva carrera de Criminologia i un màster en prevenció de riscos laborals (UCAM Múrcia). Començo a treballar amb la lliga professional en el tema de partits arreglats i viatjo a Brussel·les i Viena per professionalitzar-me en aquesta especialitat.

Però un cop passa el temps, hi ha has de pensar i recapacitar. ¿De veritat vols tornar a ser el millor?, ¿vols arriscar-te a tornar... i fracassar? Ho has guanyat tot i no estàs en les teves millors condicions, deixem-ho clar. Pots dedicar-te a tot el que t'has format i retirar-te com el millor. ¿Però què faríem en aquesta vida sense ambicions?

¡Tornem-hi!, va pensar el meu cap, lluita i torna a demostrar-te a tu mateix que pots ser el millor de nou, independentment dels entrebancs que hagis pogut patir. I aquí estem, després d'això, un subcampionat del món, un bronze europeu i la classificació per als Jocs Olímpics del Brasil. Crec que la pregunta d'a què aspira Joel González en els seus segons Jocs ja resulta innecessària.

Tornant a la percepció que tinc dels Jocs Olímpics, només em queda una cosa per afegir, voldria comentgar una imatge que em resumeix aquest esperit olímpic. El meu pare (apassionat de l'esport) es queda mirant sempre la televisió quan juga la selecció, independentment de l'esport i independentment de quan es faci aquesta competició. De gent així n'hi ha ben poca, però quan parlem d'uns Jocs Olímpics… tot canvia, perquè tots volen veure com un paisà aconsegueix estar en podi més alt.

Aquesta és la grandesa dels Jocs, que persones que no veuen esport ni n'entenen, un estiu de cada quatre anys s'asseuen davant del televisor i animen amb tota la força i tot el cor els esportistes de la seva nació, independentment de l'especialitat esportiva que practiquin.

I aquí ens trobem a tan sols uns dies de la competició més important, la que segurament si tot va bé marcarà un abans i un després en la meva vida. Hem estat entrenant al màxim, i ara lluitarem i donarem tot el millor que tenim dins del tapís, i tant de bo la pròxima vegada que escrigui un article sigui per expressar el que sento al ser doble campió olímpic.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Ara, animeu com mai perquè us asseguro que no hi ha res de més bonic que sentir prop teu l'escalfor de la gent.

Medalla d'or de taekwondo als Jocs de Londres 2012.