Sentir, pensar, votar

En un recent article a EL PERIÓDICO [La 'Incerta glòria' de Borrell & Junqueras, publicat el 22 de juny] se'ns recordava que sentim abans que pensem (Rousseau), però que no es pot argumentar amb emocions (Kant). Però tots, i en totes les situacions, actuem amb una barreja de raons i emocions. Quan votem, sintetitzem en el vot un complex conjunt de qüestions. En un referèndum el sí o el no no admeten matisos. Sembla que les emocions influeixen cada vegada més en les decisions polítiques, i que les dades perden importància quan xoquen amb les nostres emocions. Potser per això les eleccions semblen funcionar, desgraciadament, com la potabilitzadora de les aigües fecals de la política.

El brexit és un clar exemple de victòria de l'emoció per sobre de la raó. I del populisme que apel·la a ressentiments i prejudicis. La immediata caiguda lliure de la lliura va donar la raó als que van advertir dels costos econòmics de marxar de la UE i dels avantatges de quedar-s'hi. Altres van explicar romanços sobre la pujada de pensions amb els milions de lliures que portaria la sortida de la UE, per reconèixer l'endemà que s'havien excedit en els càlculs. Van excitar el sentiment identitari i la preferència per un país on es pogués limitar el nombre de polonesos i romanesos, i demà el de turcs, per preservar el nosaltres, que ens ho muntem millor sols, davant l'ells, de qui no tenim res a aprendre i la companyia dels quals ens resulta molt cara.

En realitat els britànics sobrevaloren la seva aportació neta al pressupost comunitari tant com el nombre d'immigrants que han acollit. Segur que els joves educats i oberts al món del Londres cosmopolita se senten més nosaltres, amb els altres europeus, que la població rural envellida de les àrees desindustrialitzades perdedores de la globalització. Cadascú amb el seu particular mix d'emoció i raó, entre tots han pres una decisió que s'ha de respectar però que planteja greus problemes que no sembla que ningú hagués previst com resoldre.

¿Quant deu haver influït el brexit en el resultat de les nostres eleccions? Segurament ha reforçat el vot conservador i la recerca d'estabilitat davant un futur més incert. El fracàs de l'aliança Units Podem en l'intent de sorpassar el PSOE és deguda, en part, a una anàlisi més racional i menys emocional d'aquesta alternativa, sobretot després de veure com boicotejava la possibilitat d'un Govern progressista alternatiu al del PP.

Ara, ens agradi o no, el mapa parlamentari ha canviat prou perquè aquesta possibilitat no existeixi. Encara que no sempre es corresponguin la variació dels vots rebuts i la dels escons obtinguts. El PP puja 4,5 punts el seu percentatge de vot i guanya 14 diputats. El PSOE l' eleva lleugerament, 0,5 punts, però l'alquímia de la regla D'Hondt li fa perdre cinc escons. Units Podem cau quatre punts i es queda amb els mateixos diputats. I Ciutadans es queda amb el mateix percentatge però perd vuit diputats.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

També s'ha esfumat la possibilitat d'un Govern de centreesquerra format per PSOE i Ciutadans. El rebuig mutu de C's i Podem impossibilita l'acord tripartit que va intentar Sánchez. El bloc de centredreta suma 169, i el d'esquerra, suposant que volquessin sumar, 156. Per tant, li correspon al PP de Rajoy buscar qui complementi la seva minoria majoritària. Però no pot pretendre que el PSOE sigui el que li resolgui el problema. Els socialistes som l'alternativa al PP, no el seu complement. Hi ha altres partits de centredreta a escala nacional o autonòmica amb els quals els serà mas fàcil entendre's. I si no ho aconsegueixen, estaríem en un altre escenari. Però perquè no hàgim de tornar a votar, algú ha de poder formar Govern, almenys amb més vots a favor que en contra. I per a això, descartada (¿?) la gran coalició PP-PSOE, només hi ha dues solucions: un Govern de coalició minoritari PP-C's, amb Rajoy o sense, o un govern molt minoritari del PP. I en els dos casos, fins i tot comptant amb el suport d'alguns nacionalistes, faria falta una abstenció del PSOE. I això podria produi-se de dues maneres. Una, sense contrapartides ni condicions, instrumentada tècnicament mitjançant l'oportuna malaltia d'uns quants diputats. Una altra, posant el preu d'un conjunt de mesures de tipus econòmic, social i institucional que el Govern minoritari es comprometi a impulsar.

Es pot preferir la primera opció per no contaminar-se amb l'acció d'un Govern al qual s'és oposició. Es reforça el nosaltres frente a l'ells, però és més emocional que racional. L'altra permet influir i condicionar, a costa d'aproximar posicions. Algunes coses importants, com la reforma constitucional, requeriran aproximar posicions. Arribat el cas, la prefereixo. I crec que l'apreciarien molts dels ciutadans entre els quals hi ha els vots que ens han faltat. Expresident del Parlament Europeu.