Messi, Messi, Messi...

No hi ha res millor que el peu de Leo per clavar una puntada a les penes. Enmig de tantes misèries, apareix Messi i, encara que res canviï, res és igual. Quan tot sembla desmuntar-se, quan res és el que hauria de ser, ni tan sols el futbol convertit per alguns en una excusa per anar trepitjant caps, mentre els dirigents s’ho miren des de la seva llotja de vidre, entre limusines, dietes i hotels de luxe, un tràfec esgotador retratat en la imatge de Villar fent una becaina. Quan les bengales mereixen menys pena que les estelades, sense que ningú aixequi la veu, ni tan sols el Barça, que calla i paga. Quan un irrellevant gest de Piqué es converteix en trending topic, per una falsa peineta alimentada pel periodisme sense escrúpols, i que sovint arrossega la resta a aquest terreny tan desagradable i poc professional. Quan un gol, el de Perisic, desmunta la fictícia harmonia dels que diuen recolzar Espanya jugui qui jugui i, en el fons, estan esperant un error per passar comptes i cobrar-se les factures de les seves fòbies i fílies, construïdes la majoria en els temps del mourinhisme. Quan Neymar va fent salts per les xarxes socials, tan feliç, amb tot el dret, de mansió en mansió, de festa en festa, envoltat d’admiradores i de toiss, mentre el seu pare manté oberta la subhasta sobre el seu futur. Quan el Barça fa mesos i mesos que intenta sense èxit que firmi la renovació, després d’haver pagat el que no estava escrit, amb el vestidor arrufant el nas davant de tant excés i tan poc compromís.

Entre tanta mediocritat, agafen ganes d’estirar-se al costat de Robert de Niro en aquell fumador d’Hi havia una vegada a Amèrica i mirar en bucle el gol de Messi. El peu de Déu, la pilota volant i oblidar-se de tot. Messi, Messi, Messi...