Als polítics els falta estratègia

L'empresa és un gran invent que fa uns quants segles que funciona. Serveix, sobretot, per treballar amb eficiència, utilitzant els recursos disponibles de la millor manera possible. I, quan no té els recursos, els busca. Sí, ja sé que hi ha moltes empreses ineficients, però la majoria fan moltes coses bé. Per això aquí m'agradaria proposar als nostres polítics que aprenguin d'elles. Entre altres raons perquè, quan una empresa es creu que ja ho està fent molt bé... és que ja ha començat el declivi. És l'avantatge d'haver de bregar amb clients, proveïdors, finançadors, competidors i reguladors, un dia rere l'altre. La complaença és una crida al desastre, en el món empresarial i també en la política.

¡Ja va! Que no es preocupi el lector, que el rotllo introductori ja s'ha acabat. Volia arribar a la idea que els polítics tenen molt a aprendre de l'empresa privada. No tot, és clar, però sí moltes coses. Posaré un exemple. Imaginem-nos una empresa que està en dificultats: les vendes cauen, els bancs no li presten diners, els seus bons directius se'n van, hi ha mal ambient a la fàbrica, els clients marxen a la competència... ¿Què pot fer?

El primer que necessita és un diagnòstic del que passa. ¿S'ha quedat obsolet el meu producte?, ¿necessito un director general nou?, ¿he de renegociar el deute amb els bancs?, ¿he d'abandonar algun mercat poc rendible? El diagnòstic no ve sol, ni el pot fer una sola persona: s'ha d'escoltar molta fent, lligar caps, ser crític, ser humil, acceptar el que hem fet malament...

D'acord, ja hem fet el diagnòstic, que pot arribar a ser molt complex. Ara anem a buscar solucions. És important generar alternatives, moltes alternatives. Algunes semblaran utòpiques, altres simplistes... S'han d'estudiar totes. ¡Ah!, i s'ha de decidir criteris que ens guiaran en la nostra decisió, perquè hi haurà costos que no estarem disposats a pagar, o conflictes que no desitjarem plantejar, o solucions que, sent aparentment bones a curt termini, seran fatals a llarg termini. Ara estem en condicions de prendre la decisió: què hem de fer. I després, ¡un detall importantíssim!, s'ha de dissenyar com ho posarem en pràctica: qui ho executarà, amb quines persones, amb quin pressupost, amb quin calendari, cada quant ho revisarem... I pensar un pla B, per si de cas.

Ara, lector, miri els pamflets o vagi als mítings dels nostres polítics. ¿On és el diagnòstic conjunt, justificat, explicat, dels nostres mals? Perquè avui prometem una rebaixa d'impostos, demà anunciem la municipalització d'un servei, prohibim que els nostres fills portin deures a casa o ignorem la manifesta caiguda del poder adquisitiu de les pensions. Només veiem problemes parcials, i no entenem les causes profundes, més enllà de «Madrid ens roba», «l'austeritat mata» o «tenim dret a això o això altre».

¿On estan els criteris per a la presa de decisions? ¿Li ha explicat algun polític quines són les seves prioritats? Perquè és clar que no podran fer-ho tot, al mateix temps i amb recursos escassos. ¿Quins criteris guiaran les seves decisions: l'augment de la capacitat competitiva de l'economia a termini mitjà, la solució de l'atur juvenil, la devolució de la paga extra perduda pels funcionaris...? I, ¿algú ha vist un pla realista, amb dates, euros i persones, sobre una o altra mesura i, sobretot, sobre com aquesta mesura acabarà repercutint en unes altres? Perquè apujar les pensions significa augmentar el dèficit, i apujar els impostos implica desactivar la dinàmica de l'economia...

Però, em diu el lector, la política no funciona així. Ningú fa grans plantejaments, més enllà de promeses grandiloqüents que tots sabem que no es podran complir. Si poses prioritats, els que no se'n beneficien no et votaran; si dius que no hi ha diners per a tot, els que no en trauran partit se n'aniran a uns altres partits. Molt bé, d'acord. Però aquest argument té dues debilitats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una: l'estratègia que segueixen avui els nostres polítics no pot ser una estratègia guanyadora, perquè es limita a reaccionar al que fan els altres, i només poden guanyar-los a les urnes amb promeses més inflades o parlant malament dels seus competidors. I això cada vegada atrau menys. La bona estratègia en l'empresa és diferent, difícil de copiar i sostenible.

I una altra: no fer ofertes pensades i creïbles és suposar que els ciutadans desconeixen el que passa, que es deixen enlluernar per promeses que saben que no són realistes, i que no són capaços de sacrificar-se si se'ls proposen reptes exigents però possibles. Com en el cas de les empreses, quan alguna s'atreveix a variar la seva estratègia, les altres pensen que no pot tenir èxit. Fins que en té.