Anàlisi
Pedagogies, aules i tarimes
Amb una simple ullada a una classe és possible conèixer un munt de coses sobre l'educació que s'hi practica. De fet, cada pedagogia escolar dissenya un espai propi i funcional. Com que no és possible presentar-ne aquí la gran varietat de models, històrics i actuals, existents, em limitaré només a dos d'ells. El primer és el que entén l'activitat escolar fonamentalment com a transmissió unilateral d'informació des del professor al grup d'alumnes. Per a aquesta funció l'espai idoni són pupitres alineats davant la pissarra i la taula del professor, elevada aquesta mitjançant una tarima. És la configuració pròpia de l'anomenada pedagogia tradicional i que ha sigut la dominant, almenys des del segle XVIII. Tots coneixem perfectament aquest format, ja que s'hi ha basat la major part de la nostra experiència acadèmica.
Quan a les meves classes amb futurs mestres parlo d'aquestes coses acostumo a portar a terme una senzilla activitat. Mostro a un estudiant una vinyeta del dibuixant Sempé i li demano que la descrigui a la resta del grup. La imatge representa una aula com l'anterior, amb l'excepció que el mestre en aquell moment no és present a la classe; i els nois estan aleshores tots revolucionats, n'hi ha que estan jugant a pilota, un s'ha instal·lat a la cadira del professor i en fa una paròdia, un altre vigila a la porta per si torna el profe... Quan els estudiants descriuen aquesta vinyeta sempre vénen a dir el mateix: «És una aula en què en aquest moment no hi és el mestre». Però no expliquen mai com és l'aula en qüestió. I fan bé, ja que dient que es tracta d'una aula, tots sobreentendran que hi ha taules alineades davant d'allà on es troba la tarima, etc., etc. Tenim tan assumit aquesta classe d'aula que costa identificar com a tal altres formats possibles. Com els que van imaginar i van fer realitat els genials reformadors escolars del segle XX i ja abans: Froebel, Montessori, Dewey, Decroly ... I entre ells el gran mestre francès Célestin Freinet; d'ell la seva dona deia: «Freinet somia (somiar no costa gens…) amb taules mòbils, amb cadires plegadisses, amb biblioteques infantils, amb vitrines, amb aquaris, amb telers, amb petits tallers que comuniquin amb la sala comuna, sense portes, (…) però el somni està lluny de la realitat. Aleshores, només, per estar absolutament al nivell del nen, per viure el seu pensament i vibrar amb la seva pròpia emoció, Freinet fa un acte que serà un símbol: treu l'estrada que li donava un prestigi inútil i posa el seu escriptori al terra, amb les taules dels nois. ¿L'estrada? Amb quatre potes sòlides fa una taula robusta (...) i heus aquí el taller d'impremta».
El lector deu recordar que fa uns anys Esperanza Aguirre, en aquells moments presidenta de Madrid, va tenir l'ocurrència de prometre que reinstal·laria tarimes als centres d'ensenyament de la seva comunitat. Un exemple més d'aquella moda pedagògica reaccionària que pretén recuperar o legitimar anacronismes que, els més optimistes, crèiem que estaven afortunadament i definitivament relegats al bagul dels records (tarimes, uniformes, càstigs corporals, separació de sexes...). I, en tot cas, si s'hagués de tornar a les tarimes, que almenys les posin de bona fusta, perquè els que no es resignin a la moda reaccionària puguin seguir l'exemple, simbòlic i útil, de Freinet.
