Al contraatac
Que un gos abraci un home
Una enfermera de neonatologia de Sant Joan de Déu.
La pàtria és la gent que t'agrada, i a vegades coincideix que la gent que t'agrada és casualment de Cornellà. Com Esmeralda. Vull felicitar aquesta compatriota per la carta que ha enviat a aquest diari. S'ha convertit en viral. I sense parlar malament de ningú, sinó animant-nos a defensar la sanitat pública i parlant molt bé d'altres persones. En concret, dels que la van atendre en un hospital. Tota una lliçó, almenys per a mi. Normalment, les opinions que apareixen als diaris, incloent-hi les meves, reparteixen més llenya que elogis. Deixem com un drap brut els corruptes, fotem canya als polítics i censurem la societat per no ser més exigent amb els nostres governants. Sembla que estigui prohibit il·lusionar o llançar floretes. ¿No hi ha res que ens sembli bé? ¿Ens creiem més importants si critiquem? ¿Repartir llenya és el que s'espera de nosaltres?
Doncs no sé què respondre, perquè Esmeralda ha demostrat que escriure amb tendresa dels altres pot despertar més interès que criticar. Sí, ja sé que una cosa no treu l'altra, i que tot pot ser útil. El problema és que hi ha una discriminació positiva a favor del que és negatiu. Hi ha poca paritat i molta desproporció. I em sembla que aquesta desproporció és menys real que la carta d'Esmeralda. La bondat també existeix encara que passi inadvertida. I potser és més invisible perquè als periodistes ens han ensenyat que el que importa no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. El que impacta. Però Esmeralda ens ha donat a entendre que al públic li pot importar més que un gos i un home s'abracin.
¿Rosell? No, Hugo
Ara mateix, m'estic mossegant la llengua per no dir res sobre Juan Rosell i el seu segle XIX perquè no se m'acut res bonic. A més, si em dedico a ell, no em quedarà espai per referir-me a una altra carta estupenda. Discriminació positiva a favor del que és positiu, la sensibilitat, que Rosell no ha tingut a l'assenyalar que la feina fixa ja no té sentit. He tornat a ficar la pota, dono massa ales als disbarats i la insensibilitat. M'estimo més donar-l'hi a una altra carta viral. El seu autor, un nano que es diu Hugo, la va redactar mentre feia companyia al seu avi, que estava dormint al llit d'un hospital. L'avi la va llegir i, amb la complicitat d'un capellà, la va publicar a internet sense que el nét ho sabés. Hugo està encantat d'haver passat d'estar als llimbs a estar al cel. El seu escrit és ple de tendresa. Serà un magnífic record per a tots dos: el nét i l'avi. Com l'escrit d'Esmeralda, un altre agradable record per a ella i els empleats de l'hospital. Un amic em deia: «El millor que et pot passar a la vida és acumular bons records». Jo acabo d'acumular-ne un parell amb aquest article. I em sento més bé que si hagués fotut a parir la CEOE.
