Àustria: el final de la memòria

A Àustria el president és una figura cerimonial, un càrrec que ostenta la direcció de l’Estat i en què s’alternaven històricament els socialdemòcrates i la dreta popular. Però el nou president ja no serà de cap d’aquests dos partits hegemònics, tots dos esborrats del mapa en la primera ronda. Amb el recompte més ajustat que es recorda caldrà esperar per saber si Alexander Van der Bellen, un outisder ecologista i d’esquerres, es converteix en antídot per evitar que Àustria, amb Nor-bert Hofer i el seu Partit per a la Llibertat, aconsegueixi que la ultradreta obtingui el poder.

L’amenaça és tremenda. Àustria és un país petit, amb conseqüències polítiques a penes perceptibles en el conjunt del continent, però l’ona expansiva de l’avanç de l’extrema dreta encomana el continent i, encara que no aconsegueixi la presidència, deixa oberta la porta perquè altres l’acabin aconseguint mentre a Europa creix l’escepticisme en la mateixa mesura en què avança la por. 

Aquesta era la importància d’aquestes eleccions. Després d’una primera volta de càstig als partits tradicionals, un llop amb pell de xai que es defineix de centre però abona l’espectre ideològic de la ultradreta ha aconseguit dividir el país en dos i, encara que pot perdre per molt poc, ha marcat una nova cua.

Retòrica nazi

No és un fenomen aïllat, la polarització recorre Occident i la dreta radical és el seu principal beneficiari. A Àustria, amb un discurs que recupera la retòrica nazi per recordar que el poble alemany forma part d’una cultura única, Norbert Hofer aprofita la inseguretat econòmica i cultural per abonar l’ultranacionalisme. El pes de la història, sens dubte, fa que el resultat en aquest país tingui un efecte més gran, però el problema és que transcendeix a aquestes fronteres.

El progrés de moviments xenòfobs d’ultradreta està deixant de ser marginal. Fins i tot a Espanya hem vist les primeres manifestacions. En l’ascens d’aquests moviments radicals europeus hi ha certament diferències. No és el mateix l’UKIP de Nigel Farage a la Gran Bretanya que el Front Nacional de Marine Le Pen a França o Alba Daurada a Grècia, que ni tan sols dissimula les seves simpaties feixistes. Però tots coincideixen en una política comuna d’odi envers la immigració, de proteccionisme, de trencar la Unió Europea i recuperar les fronteres.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’onada de refugiats, però sobretot la falta de lideratge polític per trobar una resposta col·lectiva a Europa a aquest repte, només ha reforçat els seus postulats. Àustria n’és el millor exemple. Davant la inseguretat de la gent, l’avanç d’un discurs xenòfob que utilitza la por és imparable. El seu ascens no només posa en qüestió una política hostil amb els refugiats –que també–, sinó amb el projecte d’Europa tal com s’anava construint des de fa dècades, com un espai comú de defensa de la llibertat i lliure circulació.

Encara que la ultradreta no aconsegueixi guanyar, Àustria llança un nou senyal d’alerta; si a més ho aconsegueix, la UE tindrà un cap d’estat d’ultradreta per primera vegada des de la segona guerra mundial. És curiós que un país que va veure néixer Adolf Hitler i va viure l’holocaust, hagi arribat tan aviat al final de la memòria i avanci per camins coneguts que ens van portar al no-res.