Corruptes: comèdia i veritat

Hi ha excitació i comentaris picants amb el capítol d'a-questa setmana de la sèrie La embajada (A-3 TV). Ha interessat molt l'escena de l'empresari roí i dolent, que encarna Carlos Bardem, ensenyant la tècnica de la corrupció a l'ambaixador espanyol a Tailàndia (Abel Folk). Una classe ràpida i pràctica. Agafa un tovalló de paper i li diu: «Miri, aquest tovalló és el pressupost total d'una obra pública». El doblega per la meitat i afegeix: «Aquesta part és per a mi». I segueix doblegant i doblegant i va detallant: «Això és per qui aconsegueix el contracte, el Correa, per entendre'ns. Aquesta altra part, per al polític de torn. Aquesta per als costos. I amb això que queda al final (una part petitíssima del tovalló) s'ha de poder fer l'obra, i n'ha de sobrar». ¡Ah! La menció al famós Correa, un dels pàjaros més principals de la trama Gürtel, és el que ha agradat i ha causat sensació. Home, està bé que en les sèries, en obres de corrupció ficcionada, comencin a sortir noms de corruptes de la vida real. L'actualitat és un pou inacabable. Ara mateix està a les portades d'informatius i diaris el cas de l'exambaixador a l'Índia, Gustavo de Arístegui, imputat (ara en diuen investigat) per presumpte cobrament de comissions, dos milions d'euros pel cap baix. O sigui, que queda per fer una sèrie no de ficció, sinó de veritat, una televerité sobre el celtiberia show dels xoriços, amb noms, pèls i senyals, ¡Ahh! Tindria un èxit colossal. Bàrbar.

La corrupció ficcionada sempre és un pàl·lid reflex, una minúscula part, del que està passant en la realitat. L'explicació de l'empresari amb el tovalló, per exemple, ha quedat curta. Hi hauria d'haver afegit el que passa de veritat: si no quadren els números per la quantitat de comissions i corrupteles que s'han d'anar restant, el pressupost de l'obra pública es duplica o triplica sense cap problema. El polític firma la desviació pressupostària. L'empresari queda encantat perquè així pot repartir les comissions amb tranquil·litat. I tots els implicats s'omplen les butxaques amb els diners que ens estafen. ¡Tant se val! Són diners públics. Diners dels altres. Per això és tan difícil que prosperin els judicis per aquest tipus de corrupció. Gairebé mai s'aconsegueixen confessions o xivatades. Tots callen. Han fet el seu negoci. El polític, l'empresari, els comissionistes... Aquí els únics estafats som els ciutadans.