La tectònica de les plaques catalanes

La velocitat amb què es mouen és imperceptible, comparable només a la del creixement de les ungles. Són desplaçaments lents i quan interaccionen provoquen deformacions. Alguns d’aquests xocs han acabat donant lloc a serralades i al seu torn a grans sistemes de falles. Sí, és una teoria geològica que es pot ampliar gràcies a la viquipèdia –els coneixements d’una no donen per obrir un debat sobre litosferes i escorces–, però serveix com a metàfora per explicar què està passant al tauler català. Si s’observa el desplaçament que protagonitzen les diferents forces es comprova que en el sobiranisme hi ha moviments de fons interessants.

CDC recupera les seves sigles per al 26-J perquè es va demostrar que la marca Democràcia i Lliberat va fracassar, però també ho fa com a reivindicació d’un orgull de marca. «Hi va haver gent que en les últimes generals va votar Unió creient que érem nosaltres», admeten a la seu de CDC. Doncs encara sort, deu pensar Josep Antoni Duran Lleida dintre seu, veient el fracàs dels democristians en solitari.

A ERC, animats per les bones perspectives electorals, consideren que una cosa és compartir taula els dimarts al Consell Executiu i una altra és no disposar d’una estratègia pròpia. Escoltant-los –sobretot en privat– sembla que a l’Executiu conviuen dos fulls de ruta.

El de Carles Puigdemont passa per no desobeir i substituir les normes que l’Estat tombi per altres de noves. El d’Oriol Junqueras, més enllà de la cortesia institucional exhibida en la seva visita a la Moncloa, dóna per fet que en algun moment s’haurà de començar a desacatar. Tampoc estan d’acord en com s’ha d’abordar la gestió tributària. La placa republicana s’acosta a la de la CUP, mentre que la de CDC se n’intenta allunyar tant com pot. L’andanada de Francesc Homs contra els cupaires no va ser gratuïta.

Notícies relacionades

Els canvis a l'IRPF divideixen el Govern

Podem es deixa per setembre l'assignatura de les primàries

Per fricció amb ERC i sobretot amb la placa socialista es va configurant una gran cadena al centre de la qual s’ha de situar el colauisme. Altres plaques, les secundàries, amb desigual èxit i més d’un problema de convivència (des dels embolics a Catalunya Sí que es Pot fins als de Podem), busquen articular una alternativa d’esquerres real i ja es veurà si realista. El PSC assumeix que la partida està perduda, que el seu espai mai serà el que va ser i opta per col·locar-se sota aquest paraigua quan li convé. On pugui combatre el podemisme, ho farà. I si no, s’hi alinearà. Que serveixi d’exemple l’Ajuntament de Barcelona.

 Finalment, C’s i PP continuen sent plaques transformadores, aquelles que van lliscant juntes, encara que en aquest cas més d’una vegada poden convergir (en argot geològic pot ser sinònim de xocar). Els seus moviments no són autònoms i dependran de l’activitat que es registri a Madrid després del 26-J.