Una joia en ple escàndol

Hi ha tremendes casualitats. A vegades la tele té cops de fatalitat, girs imprevistos, que eleven la paradoxa a límits potser fins i tot insuportables. Estic parlant d'Imanol Arias i Ana Duato. Fa dies que són objecte de portades de diaris i d'informatius televisats. Pel que sembla, aquests dos grans actors també figuren, també han sigut enxampats, en els papers de Panamà. Es parla de dos milions d'euros distrets al sistema tributari. ¡Ah! Una altra vegada la fuga, l'evasió de capitals. Immersos en aquesta voràgine d'escàndol, la fatalitat televisiva ha dibuixat aquesta setmana a Cuéntame (TVE-1) una historieta que els guionistes quan la van escriure, i els actors Imanol i Ana quan la van interpretar, no podien sospitar la tremenda actualitat que tindria. Antonio Alcántara (Imanol Arias), passejant per Madrid, de sobte s'extasia davant el luxe d'una joieria. S'enganxa al vidre de l'aparador. Veu brillar les delicades peces d'or amb pedres precioses encastades. Queda fascinat. I abduït per aquella ostentació, penetra a l'establiment i li compra a Merche (Ana Duato) un anell caríssim i fantàstic. «És or rosa amb safirs» li adverteix el joier ressaltant la importància de la peça. «¿Or rosa? ¿Això existeix?» preguntaAntonio Alcántara incrèdulament meravellat. I l'orfebre, somrient, li contesta: «Senyor, existeix tot allò que vostè pugui pagar». ¡Ahh! Doncs no se'n parli més. Costa un ull de la cara, però Antonio no repara en la despesa. I al final del capítol li fa entrega a Merche de la joia fabulosa, mentre sona una estrofa d'aquell tema que va popularitzar Gloria Lasso, Luna de miel, i que diu concretament: «Nunca sabré cómo vino esta luna de miel». O sigui, que ens han servit en safata un acudit fàcil: aquesta lluna de mel amb una joia tan fastuosa va venir de Panamà. ¡Ahh! Quin infortuni tan fatal per a Imanol i Ana emetre precisament ara aquesta història.

LA SOLDADA DE RAMÓN I ANNE .- Seguim amb la pasta. TVE ha comunicat que no desvelarà què cobren Ramón García i Anne Igartiburu per fer el xou de les campanades de Cap d'Any. Aquesta vegada estic d'acord amb la direcció de TVE. És mesquí, i inútil, publicar el que cobren els presentadors. El que ha de fer aquesta gran cadena estatal, i pública, és informar del que costa, globalment, cada programa. Juntament amb els títols de crèdit, que posin la pasta que ens ha costat.