L'empat més sonat

L'estadística, entesa com una tendència, revela que els derbis estan tenyits de color blaugrana. Els periquitos només han guanyat 4 dels últims 50, però el resultat que més recorden és el cèlebre tamudazo per les conseqüències que li va comportar al veí. Va ser un 2-2 aparentment anodí. Un resultat pitjor que la victòria blanc-i-blava de la primera volta, però molt més valuós i celebrat. Per tractar-se del Camp Nou i perquè provocava virtualment la pèrdua de la Lliga.

A aquest mite parcialment verídic s'agafen els espanyolistes, encara que l'onze que entrenava Rijkaard apuntava males maneres per un altre empat tres setmanes abans davant el Betis. El gol de Sobis en l'últim minut, en una falta treta en curt, va permetre que el Madrid igualés els blaugranes, i virtualment donava l'avantatge als blancs si durava l'empat a punts fins al final. I va durar. Gràcies a Tamudo, que va fer emmudir el Camp Nou per segon cop en l'últim minut.

'Maradonià dues' vegades

Ja havia avançat l'Espanyol en el primer temps, crispant un Barça feble d'esperit. L'avantatge del líder a la Lliga s'havia evaporat i la Copa era una bola impossible de pair tres setmanes després. El Getafe havia aixecat un 5-2 de l'anada, el del cèlebre gol maradonià de Messi del Mundial-86 davant Anglaterra, amb un vergonyós 4-0 a la tornada. Davant tots els titulars: Zambrotta, Puyol, Xavi, Iniesta, Ronaldinho, Etoo... més Jorquera a la porteria.

Messi va tornar a ser maradonià empatant el gol de Tamudo amb la mà -emulant altra vegada l'estratagema argentí a l'anglès Shilton- que la ceguesa del linier de Rodríguez Santiago no va veure. Messi va tornar a marcar en el segon temps, i Tamudo no es va acomplexar. En un instant, el Barça va deixar de guanyar i el Madrid va deixar de perdre a Saragossa. El tamudazo va ser efectiu, va ser perdurable i va ser històric amb el gol de Ruud van Nistelrooy a La Romareda que segellava un altre 2-2. «La pitjor experiència de la meva vida», va dir aquell dia Carles Puyol. L'avantatge passava a ser del Madrid, que en l'última jornada rebia el Mallorca al Bernabéu i el Barça visitava el Nàstic. L'1-5 va ser inútil davant el 3-1 de Chamartín.

Un altre episodi rellevant

La situació torna a ser comparable a aquella davant la impossibilitat del Barça de fallar. Els periquitos s'escuden en el fet que és imprescindible assegurar la permanència. El tamudazo va ser més sonat que un episodi anterior, ja vell, que també va soscavar les aspiracions blaugranes per guanyar la Lliga. Data de la temporada 1981-82.

L'1-3 de l'Espanyol de la jornada 30 (de 34) va ser una baula més de la cadena de derrotes que havia començat la setmana anterior a València (3-0) i que va continuar a Pam­plona (3-2 davant l'Osasuna), un empat a casa davant l'Athletic (2-2), un altre desastre al Bernabéu (3-1) i nou empat amb el Betis (2-2) per tancar un lamentable epíleg que ni tan sols la conquista de la Recopa va temperar. Urbano, avui en la secretaria tècnica del Barça, va obrir el marcador per a l'Espanyol, el va ampliar Lauridsen i el va tancar Murúa, un suplent, que va aniquilar les febles esperances que quedaven al Camp Nou amb el gol d'Alexanko.

Notícies relacionades

Antoni Clavé obre el curs

La dona més valenta

Aquella debacle de sis partits sense guanyar va brindar en safata el títol a la Reial Societat. El declivi barcelonista d'aquesta campanya ha sigut menys acusat: quatre partits sense guanyar que no han costat el liderat gràcies a l'avantatge de punts estalviat.

Messi i Iniesta són els únics supervivents de les dues plantilles que van viure el tamudazo, dramàtic des del seu particular punt de vista. Més que la derrota en el derbi de la primera temporada de Guardiola (08-09) quan Iván de la Peña va fer honor al dorsal de la seva samarreta (lluïa el 9) i va marcar dos gols a un Barça que jugava amb deu per expulsió de Keita. Hi va haver una minicrisi que va esclatar al febrer. La d'abril de Luis Enrique s'ha donat per acabada.