Només el Barça és capaç de guanyar la Lliga dues vegades
Fa uns dies, vaig llegir una entrevista estupenda que li van fer al suís Roger Federer a 'Il Corriere della Sera'. Parlava extensament de fins a quin punt li agrada jugar a tennis, de fins a quin punt li costa entrenar-se, de fins a quin punt disfruta a la pista i explicava fins a quin punt disfruta quan guanya (i guanya molt, sí, sí) ja que ho fa d'una manera diferent de com ho fan la resta de rivals o companys de professió.
Deia més. Amb aquell aire d'ambaixador de Rolex, amb aquella planta de Sir, amb aquell posat de senyor deia que li encantava ser així en un esport que ha canviat molt («tant, tant») on la velocitat de cames, el múscul i el cop suïcida ha acabat imposant-se al tennis de toc. Mentre llegia l'entrevista me'n vaig reacordar d'una frase que un dia, enmig d'una d'aquelles crisis de resultats (i de joc, és clar) que han afectat el gran, l'immens, el magnífic Rafa Nadal, el seu oncle Toni em va dir: «A mi, quan el Rafael es retiri, que em donin el palmarès de Federer». Perquè, ja llavors, es parlava que Federer estava acabat.
El Madrid , que tan sols ha guanyat una de les últimes set Lligues, sap que costa molt ser campió a la Lliga de les estrelles
L'entrevista amb Federer acabava, lògicament, piropejant, dos dels esportistes italians més grans. Deia el campioníssim suís que «Valentino Rossi, Francesco Totti i jo ja ens hem convertit en una espècie a protegir, com els óssos panda perquè som els representants més purs d'uns esports on ja no es juga com juguem nosaltres».
Dissabte a la nit em va venir aquest record al cap quan vaig sentir, en diferents tertúlies radiofòniques i, sobretot, al llegir molts opinòlegs, dir autèntiques barbaritats sobre el Barça. No ja que està acabat, sinó que juga amb covardia, amb por, sense gràcia, sense geni, sense art, sense força, sense ganes. Hi ha qui diu que juga amb melancolia. Això ho deien obertament després d'haver vist guanyar, dic jo, de forma molt semblant el Reial Madrid a Sant Sebastià i l'Atlètic aconseguir el seu desè 1-0 enfront d'un dels equips que lluiten per no baixar.
Notícies relacionadesI és que el Barça, tant si ho volen com si no, els sàpiga greu o no, els serveixi o no (poc els pot servir, ja que és impossible de clonar), continua sent l'equip de referència i el futbol a imitar. És evident que el joc del Barça continua sent una espècie a conservar com els óssos panda, sí, com Federer, Totti o Rossi.
Quan el Reial Madrid respira aires de sobrat hauria de recordar que la Lliga, ara que ells creuen tenir tan a prop l'onzena, és un valor tan, tan, tan immens que ells tan sols n'han guanyat una de les últimes set. Costa molt, molt, guanyar una Lliga i es diria que, vist el que li ha passat al Barça (que alguna cosa li deu haver passat encara que Luis Enrique no ens ho vulgui explicar), costa molt més guanyar-la dues vegades en el mateix any, que és el que està intentant el Barça amb millor, pitjor o regular futbol en aquest apassionant final.
