Entre pragmàtics i intransigents

Un cop acabat el cicle electoral, a l'espera de la repetició de les generals, que totes les enquestes indiquen que no han de modificar substancialment l'equilibri de forces, a Catalunya ha arribat el temps de governar. El moviment independentista s'ha despertat de la llarga ressaca del 27-S, que s'estirà fins al 20-D i després en l'agònica negociació per investir president, i s'ha trobat a les mans una paradoxa difícil de gestionar: hi ha majoria independentista, però no hi ha majoria per proclamar la independència. El 27-S va fer de l'independentisme la força central del país, obligada a liderar l'agenda política, però alhora li va negar el suport suficient per acomplir el seu programa màxim. Els independentistes tenen majoria al Parlament, però els manca el mandat definitiu que només atorga la majoria absoluta en vots. El 47,8% pesa com una llosa, malgrat el que diguin els portaveus del procés.

Davant L'escenari de bloqueig, una part dels independentistes estarien pensant a fer la quadratura del cercle: una sortida que permetés desencallar la situació i alhora no renunciar a l'objectiu final d'aposta per la independència. La solució podria estar en l'acostament a l'altra majoria sorgida del 20-D i articulada al voltant d'En Comú Podem, recuperant la proposta de celebració d'un referèndum com a via possible per solucionar el «problema català». Una opció que semblava morta i enterrada, i que els independentistes havien deixat enrere a l'hora de confeccionar el full de ruta fundacional de Junts pel Sí, ratificat en l'acord d'investidura amb la CUP.

L'aposta pel referèndum permetria als independentistes desbloquejar la situació per la via d'ampliar la base social, una condició sine qua non d'acord amb el resultat del 27-S. A aquestes alçades és evident que la independència només és possible amb una majoria clara dels vots, i d'aquí la necessitat imperiosa de sumar gent a la causa. El referèndum podria ser la via per aconseguir-ho, i a més a més permetria desactivar el vot de la por, que fou el responsable en última instància que els independentistes no assolissin el 50% dels vots el 27-S. Aquesta via també podria tenir altres virtuts gens menyspreables, com ara alliberar la majoria de Junts pel Sí del dogal amb què els lliga la CUP des de la investidura de Carles Puigdemont, i que atorga als anticapitalistes un poder determinant sobre el ritme i els continguts de l'acció de govern, com s'ha pogut comprovar de forma reiterada en els tres mesos que fa que Puigdemont està al capdavant de la Generalitat. Tornar al referèndum permetria obrir el joc d'aliances parlamentàries a altres forces, principalment amb Catalunya Sí que es Pot, i això de rebot podria generar un bloc important al Congrés, on els representats d'ERC i CDC han quedat marginats després del 20-D (una posició que no es preveu que la repetició de les eleccions millori).

Aquesta aposta, tanmateix, no està exempta de riscos, i possiblement és per això que no s'ha donat a conèixer obertament ni figura a cap document. Oficialment, el full de ruta segueix vigent en la seva literalitat, per bé que la seva concreció política va més lenta del que suposava el calendari inicial, per molt que ho desmenteixin els dirigents de JxSí.

Ara bé, el possible moviment de retorn a la pantalla del referèndum existeix, i la prova és que ha aixecat un corrent contrari a l'interior del bloc independentista, precisament en un moment especialment complicat al seu si, amb el ressorgiment del debat entre CDC i ERC sobre la llista única a les eleccions generals i l'elecció del nou president de l'ANC.

Per a aquest corrent, tornar a l'aposta del referèndum significaria una claudicació. Tampoc aquest col·lectiu s'ha presentat en públic, però se'n percep l'ombra arreu. Algunes afirmacions a l'entorn del manifest Koiné en serien una manifestació evident, com també alguna intervenció de l'expresident Artur Mas, o algunes iniciatives parlamentàries de la CUP.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots els que han arriscat el seu crèdit polític a l'única carta de l'assoliment íntegre del full de ruta en la seva literalitat formen part d'aquest col·lectiu que s'autoerigeix en vigilant del procés, en defensor de la seva integritat. Són els del «ni un pas enrere», temorosos que la necessitat d'oxigen de Puigdemont al Parlament acabi de descafeïnar el full de ruta, i deixi en no res l'acord d'investidura (que va suposar un fort trencament intern a la CUP) o les possibilitats d'un retorn triomfal a la presidència. Un sector i l'altre no s'han identificat, no s'han presentat en públic, però existeixen i es vigilen de cua d'ull. Qui guanyi aquesta guerra no declarada definirà la política catalana del proper any i mig.

Politicòleg