Podem sense duplicitats

«Bancs de la ira». Amb aquesta imatge el pensador alemany Peter Sloterdijk plantejava fa una dècada un problema avui dia de l’esquerra clàssica: les seves dificultats per oferir «interessos» –èpica, esperança i horitzó històric– a canvi dels diversificats i despolititzats malestars socials emergents sota l’hegemonia neoliberal. ¿Com es pot donar un relat col·lectiu a aquests dolors quan és moneda corrent dir que «hem viscut individualment per sobre de les nostres possibilitats»? Anys després, el nostre 15-M corroborava aquesta incapacitat dels partits d’esquerra per recol·lectar les diferents bosses d’indignació produïdes per la nostra crisi política, econòmica i cultural.

    En vista de l’eficàcia de Podem com a contenidor polític de dolors socials, es poden plantejar diverses hipòtesis, totes derivades de la intervenció en terrenys incòmodament previs al radi d’acció teòric i pràctic d’aquesta esquerra. Una, la comprensió de la crisi de règim, que no vol dir d’Estat, com un procés de descomposició política que afecta no només els sectors més desafavorits, sinó també un bloqueig d’expectatives subjectives de futur entre les classes mitjanes.

    Segona, que era necessari ocupar amb un relat polític aquest difús i ambivalent malestar, separant els elements de sa sentit comú, modulant-los en una direcció de canvi que servís de tallafoc a involucions antidemocràtiques; i tercera, presentar disputa pel sentit també en tots els enclavaments on es construeix teixit social, les il·lusions i imaginaris quotidians, però sobretot mitjans de comunicació i xarxes socials.

    El creixement actual de Podem a Euskadi és una bona mostra d’un treball polític que enfoca la seva tasca més enllà de l’excepcionalitat de les situacions objectives provocades per la crisi.

L’eix esquerra-dreta

En suma, una hipòtesi que buscava construir un subjecte de canvi sota la premissa que existien forces crítiques inhabituals més enllà de l’eix esquerra-dreta i que no entenia la seva tasca pedagògica com a recaiguda en un acomplexat oportunisme, sinó com una aposta radical per generar experiències polítiques col·lectives des d’altres discursos i identificacions. Malentendre aquesta construcció social com a vaporosa és pressuposar que acollir aquestes esperances i anhels transversals és una claudicació que alimenta falses il·lusions. Però davant la derrota cultural soferta davant el neoliberalisme és un error entendre la crisi com un moment de depuració ideològica, de separar el bon gra esquerrà de la palla.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

    No es veu que, després d’anys de bloqueig d’experiències polítiques col·lectives, aquestes identificacions són més urgents per a la transformació social que «acumular forces des de l’esquerra».

    És una simplificació i incomprensió, doncs, d’aquests avanços que el debat intern recent a Podem hagi servit per ressuscitar i projectar en la nostra formació el vell relat de la «doble ànima» d’IU: la carrillista, amable hereva de la cultura de concessions de la transició, tacticista i ansiosa de ser reconeguda pel PSOE, i l’anguitista, insubornablement fidel a principis programàtics. Donar per bona aquesta duplicitat il·lusòria, la pusil·lànime i moderada enfront de la radical i audaç, significa tornar enrere, desaprendre les lliçons que ens han conduït fins avui, però també ens obliga a reconèixer-nos, en qualsevol de les seves dues versions, en aquest mirall autoafirmatiu de l’altra esquerra que tant reconforta els nostres adversaris polítics. I queden camí per endavant i possibles companys de ruta per caure en aquesta trampa.