Aigua abundant i cavalls assedegats

Sortint de la crisi de l'euro, la Unió Europea s'enfronta al risc de la deflació i el baix creixement. Aquest titular d'un diari europeu s'hauria pogut escriure ahir. Però és de novembre del 2013. És a dir, ja fa temps que veiem les orelles al llop dels nostres problemes. Aquest vell diari demanava que el Banc Central Europeu (BCE) apliqués com més aviat millor una política monetària no convencional com fa la Reserva Federal dels Estats Units comprant massivament deute públic i privat i apliqués tipus d'interès negatius.

Encara que sigui tard, és bo quan arriba, perquè això és el que el Banc Central Europeu s'ha decidit a fer. Però no és bo del tot perquè aquestes mesures, recentment reforçades, no sembla que estiguin donant els resultats esperats enfront d'un problema d'insuficiència crònica de la demanda europea i a escala mundial. A la zona euro la inflació és negativa, al Japó és mínima i el creixement està a gairebé zero. Al Regne Unit la inflació és nul·la i el creixement baixa. Als Estats Units estan una mica millor però l'atur encara és superior al del 2007. Sense comptar amb la parada dels països emergents i els dubtes sobre el creixement xinès. ¿Com es pot rellançar la demanda de l'economia mundial?

S'ha de dubtar de les bones intencions declarades pels líders del G-20 en la seva reunió celebrada recentment a Xangai, comprometent-se a utilitzar totes les mesures monetàries, fiscals i estructurals per impulsar el creixement. Pel que fa a les polítiques monetàries, creix la sensació que els tipus d'interès negatius més que augmentar la demanda via expansió del crèdit provocaran una nova guerra de les monedes, tractant d'exportar l'atur als veïns a través dels seus efectes en els tipus de canvi. A Xangai, el governador del Banc d'Anglaterra, Mark Carney, va qualificar aquesta última bala de la política monetària com un «joc de suma nul·la», perquè el que un país guanyaria ho perdrien els altres. Aquesta dura crítica d'un governador d'un banc central, tan acostumats com estan a un llenguatge de vellut, ha servit des d'aleshores com a argument perquè els governs actuïn també pel costat de la política fiscal.

Diuen que a mitjans de març Draghi es va reunir amb els líders europeus per demanar-los que clarifiquessin el futur de la zona euro i reforcessin el seu creixement, completant la unió bancària amb la garantia comuna de dipòsits i mesures fiscals que impulsessin l'activitat. Però és difícil que Merkel pugui convèncer els seus electors de garantir en comú els dipòsits bancaris de tot Europa enmig de la crisi migratòria. Una crisi que està debilitat la prou escassa solidaritat entre els estats mentre l'euroescepticisme impedeix als governs prendre mesures audaces a escala europea. Però els governs ja haurien d' haver après que la política monetària sola no resoldrà els problemes de creixement a Europa i que Draghi, o qui sigui el que governi el BCE, no té legitimitat per dirigir els destins de la zona euro.

És difícil confiar en una política monetària més relaxada per induir canvis en l'economia real. Com deia Keynes, es pot portar el cavall a la font però no obligar-lo a beure. I sembla que ara tenim molta aigua gratis, però els cavalls no volen beure, és a dir, els agents econòmics no volen consumir o invertir més. Fora que l'aigua no arribi als que verdaderament estan assedegats. És a dir, la injecció monetària a través del sistema financer no arriba als consumidors empobrits de les classes mitjanes i baixes.

Si és així, el remei és injectar directament capacitat de demanda en els fluxos de renda, com deia Milton Friedman, permetin-me citar-lo per no aparèixer com un desfasat keynesià. I això es fa disminuint la fiscalitat o augmentant la despesa pública i finançant el dèficit resultant amb expansió monetària. Més despesa en educació, creació d'ocupació amb inversió pública, preparant la transició energètica cap al baix carboni i augmentant la capacitació per a la societat digital, serviria també per lluitar contra les creixents desigualtats.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Finançar directament, i de forma prudent, la despesa pública per expansió monetària seria més efectiu que una política de tipus d'interès negatius que té efectes perversos sobre la igualtat perquè arruïna els petits estalviadors i dóna oportunitats especulatives als grans agents financers. Certament aquesta classe de polítiques, fins avui anomenades heterodoxes, requereixen una gran coordinació internacional. Però a aquestes altures ja hauríem d'acceptar que les polítiques ortodoxes i la falta de coordinació ens porten a l'abisme d'una altra recessió mundial. De la mateixa manera que els governs ja haurien de saber que la falta de coordinació entre les seves polítiques no fa sinó agreujar la crisi.

Expresident del Parlament Europeu.