Pla Hidrològic, un tema complex

El Pla Hidrològic de l'Ebre, tant l'aprovat recentment com els futurs, és un tema complex, i un tema complex requereix solucions complexes. Els eslògans simplistes no encaixen bé amb la complexitat i poden ser detonants de més conflictivitat sobre un tema per si mateix prou explosiu. L'aigua és un recurs natural essencial i escàs. Les múltiples demandes agrícoles, urbanes i mediambientals poden ser totes legítimes, però la limitació del recurs exigeix prioritzar, gestionar i, sobretot, prendre decisions.

Parlo de complexitat perquè les certeses no ens condueixen a la solució. Intentaré explicar-me. És cert que el delta s'enfonsa (i ho seguirà fent mentre existeixin els actuals pantans). És cert que el riu ha de sostenir la biodiversitat que de manera natural genera. És cert que el riu ha de beneficiar tota la conca. És cert que el riu ha d'atendre les necessitats de l'entorn urbà. És cert que l'aigua pot multiplicar la capacitat de produir aliments. És cert que el regadiu eficient és una gran eina contra el canvi climàtic. És cert… Però no hi ha aigua per a totes les certeses.

Des de la immaduresa crònica de la nostra cultura política ens hem acostumat als absoluts, fàcils de gestionar quan la decisió no ens pertany. Així, hem alimentat i ens hem nodrit de grups nimby (no al meu pati del darrere), aquells que sota falsos supòsits mediambientals s'oposen a qualsevol canvi del seu entorn, on la solidaritat impera per la seva absència i la pèrdua de sostenibilitat, com a idea compartida de futur, n'acaba sent el resultat pervers.

Davant de temes complexos les solucions han de buscar l'equilibri dins d'un marc de prioritats. I aquest equilibri només es pot aconseguir a través del pacte, de la cessió, de la generositat, de la solidaritat i, sobretot, del coneixement profund i objectiu de la realitat a gestionar. L'equilibri, en aquest cas, ha d'atendre de manera raonable, sempre insuficient, les diverses i legítimes demandes. Establir com a absolut un cabal que garanteixi la recuperació del delta, i amb aquest argument situar el cabal ecològic a un nivell superior al cabal mitjà, suposa no només impedir qualsevol ampliació del regadiu, sinó també impedir, en anys de sequera cada vegada més probables, el regadiu actual i amb això causar les ires de la confrontació territorial. L'objectiu no ha de ser fixar un cabal ecològic màxim, una cosa que, al marge de les raons mediambientals, és el millor regal als nostres competidors de la Unió Europea, sinó pactar-ne de manera raonable i equilibrada els usos. Però fins i tot amb voluntat de pacte, situar el debat exclusivament sobre cabals ecològics dificulta l'imprescindible debat sobre usos.

En termes territorials s'ha de tenir en compte la dada segons la qual actualment Catalunya aporta el 21,6% del cabal mitjà i rep al delta la totalitat del cabal restant. Aquestes xifres han d'estar presents en el moment de considerar les diverses necessitats i les diverses aplicacions. Personalment m'ha sorprès que el debat -als mitjans de comunicació catalans- se centri entre el Segarra-Garrigues (un regadiu modern i eficient anterior al pla hidrològic) i el delta. El necessari debat ha de considerar tota la conca, que abraça diverses comunitats autònomes. Però, de manera especial, ha de transgredir les barreres de la inconsciència i/o irresponsabilitat sobre la realitat i la necessitat del regadiu.

És hora que Catalunya entengui que el primer pilar i el més estable de la seva economia és l'agroalimentació (que a més a més ens alimenta), i aquesta depèn del regadiu, una transformació de la naturalesa. Si ho anomenem atemptat ecològic, comencem per ciutats, autopistes, AVE, ports i aeroports. Fugint de l'absurd i tornant a la realitat, s'ha de modernitzar de manera inajornable els regadius tradicionals, no es pot malgastar l'aigua, però s'ha de recuperar el seny sobre la importància estratègica, econòmica i mediambiental del regadiu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquest tema el Govern hauria de tenir una única i clara posició. Això pot comportar costos de comprensió, però governar amb encert significa decidir i explicar, fent pedagogia al voltant del perquè de les opcions preses, sempre insuficients. Encara que un tema d'importància estratègica com és el pla hidrològic hauria de ser motiu de grans consensos, evitant així avantatges oportunistes sembrats sobre el terra del desacord entre recursos i necessitats. En general, gestionar de manera eficaç i sostenible una realitat amb recursos escassos és per definició l'excel·lència en el govern de la cosa pública. Actuar com si els límits no existissin o adoptar un doble llenguatge és simplement demagògia.

Economista.