Tombs per dues vides

En homenatge a Johan Cruyff TV-3 ha rescatat de l'arxiu aquell extraordinari Un tomb per la vida queli va dedicar Joaquim M. Puyal, el 1993 si la memòria no em falla. Ha sigut una idea excel·lent. I per diversos motius. No només per tornar a disfrutar d'aquell gran Johan Cruyff, tan desimbolt, tan llest, tan divertit, tan humà, amb aquella capacitat seva, tan particular, no només de reinventar el futbol sinó de reinventar també l'idioma castellà. Aquesta reposició també ha servit per contrastar la vigència d'un programa com Un tomb per la vida, encara que hagin passat 23 anys. Quina pulcritud televisiva. Quina feina més rodona i afinada. Ritme suau, fluïdesa, delicadesa, i per sobre de tot, material humà d'inqüestionable interès. Segell de qualitat. De quan TV-3 era una TV pública homologable amb les de França o la Gran Bretanya. Aquell va ser un programa impecable. A més de Puyal hi havia Xavier Bosch en qualitat de director, Mònica Terribas com a directora de documentació, Sergi Cutillas com a director musical, Ramon Salvador com a director literari, Jordi Roset com a director de vestuari.... ¡Ah! Crec que no hi ha hagut mai en la història mundial de la televisió un programa amb més directors per metre quadrat. I no obstant, lluny de ser un guirigall, el conjunt era una melodia afinada al màxim. La nit dedicada a Cruyff, a més, va ser el debut de Manel Fuentes. Llavors tenia 22 anys. Va ser la primera vegada que trepitjava un plató. Gairebé gairebé en pla espontani. I ens va fer una imitació de Stóitxkov admirable. ¡Ah! Celebro la decisió de TV-3. Rescatar aquest programa no només ha sigut un homenatge a Johan Cruyff. Ha sigut també recordar-nos que, temps enrere, hi va haver una forma de fer televisió pública amb un grau d'excel·lència que avui, tristament, ja no podem disfrutar. Ha desaparegut del mapa.

CARLES FLAVIÀ. - També BTV ha estat encertada anant a l'arxiu per acomiadar Carles Flavià. Ha rescatat una entrevista que es va fer a si mateix -només ell podia atrevir-se a aquesta genialitat- al seu programa Jo què sé!. Amb la seva privilegiada ironia, lúcida i iconoclasta, es va preguntar: «¿Creus en Déu?», i es va contestar a si mateix: «Fa anys que no ens parlem. És més, no tinc ni idea de si existeix. Però prefereixo creure en Déu que en Stephen Hawking». Flavià també solia dir que havia deixat de ser capellà perquè ara els sermons es fan molt millor des de la tele. ¡Ah! Quanta raó, amic Flavià.