Els dissabtes, ciència
¡Nena, vaig a mirar-me el sucre!
La incidència de la diabetis de tipo 2 creix i és un problema de salut i econòmic molt important
La senyora travessa tota atrafegada la plaça amb el carro de comprar. Una veïna se li creua al davant i li vol explicar vés a saber què. Però ella l’esquiva amb una rapidesa i una agilitat que semblen impròpies de la seva edat i la seva cintura i entra a la farmàcia alhora que li diu cridant: «¡Nena,vaig a mirar-me el sucre!».
Escenes quotidianes que ens han de fer reflexionar sobre una malaltia molt estesa en la nostra societat: la diabetis. N’hu ha de dos tipus: la dels joves o de tipus 1, i la dels grans o de tipus 2. La primera se sol tractar amb insulina i, abans que es desenvolupés la tecnologia de l’ADN recombinant, s’utilitzaven insulines extretes del pàncrees de cadàvers i d’altres espècies, amb els riscos de reaccions immunes. Així que un organisme genèticament modificat ha sigut decisiu per ajudar molta gent. Perquè després se’n parli malament. La diabetis de tipus 2 es tracta principalment canviant els hàbits dietètics, amb exercici físic i amb fàrmacs com la metformina, les sulfonilurees i les tiazolidinediones que fan baixar la glucosa (un tipus de sucre) a la sang.
Parlaré principalment d’aquest tipus de diabetis, perquè n’està creixent la freqüència i és un problema de salut i econòmic molt important. Per fer-se’n una idea, el 10% de la despesa mundial en salut és atribuïble a la diabetis, i representa a Europa uns 40.000 milions d’euros anuals. Apareix sobretot a partir dels 40 anys i un dels factors de risc és l’obesitat, que als endocrinòlegs i els geriatres els agrada mesurar, a més a més de pesant les persones, estimant el seu índex de massa corporal (IMC). En poques paraules, posant una cinta al voltant de la nostra panxa veiem en quina mesura ens passem del que ens correspondria per la nostra edat. Aquestes mesures depenen del país, i l’IMC saludable o patològic dels habitants dels Estats Units no té res a veure amb el dels ciutadans de l’Índia. No és cap tonteria aquesta qüestió, perquè on ara està creixent més la diabetis (quan ja ha ha saturat els europeus) és a l’Àsia, segurament perquè persones d’aquelles terres estan canviant els seus hàbits dietètics.
Sempre he dit que és més fàcil canviar les cèl·lules que les persones. I aquest és un dels problemes del tractament de la diabetis. ¿Com li dius a un senyor de 60 anys que ja té poques alegries a la vida que a més a més ha de deixar de menjar determinats aliments que li agraden tant? Tot això crea problemes per controlar la diabetis, i es creu que només la meitat dels diabètics segueixen de manera escrupolosa les indicacions del metge. A més a més, els diabètics poden tenir moltes vegades malalties associades o concomitants, com lesions cardiovasculars, dolors articulars, depressió, demència o insuficiència renal. En aquest últim cas és destacable saber que la primera raó perquè una persona entri en un programa de diàlisi és una diabetis mal controlada.
Tots els òrgans del cos humà es poden veure afectats per una diabetis sense tractament efectiu, però els òrgans diana que s’estudien més són el pàncrees (que produeix la insulina), el múscul esquelètic (al qual s’associa la paraulota sarcopènia, que significa resistència a la insulina en aquest teixit) i el greix subcutani. Aquest últim teixit el vaig conèixer en directe un ja llunyà 1990 quan, estant present en una operació quirúrgica, el cirurgià me’l va ensenyar: semblen estalactites grogienques que pengen de la pell. Quin record més romàntic. Però no ens disgreguem. Els volia dir que alguns dels fàrmacs que s’utilitzen contra la diabetis també s’estan estudiant com a compostos anticàncer. En poques paraules, la idea seria treure energia calòrica a la cèl·lula tumoral, afectant determinades vies de senyalització intracel·lular. Els tumors tenen formes especials de metabolisme (efecte Warburg) que no són presents en les cèl·lules sanes, i es pot intentar atacar-los també des d’aquí. Tant de bo ho aconseguim entre tots.
Mentrestant, la comunitat mèdica i científica continuarà investigant la diabetis i el metabolisme dels sucres. En el nostre entorn ho fan, entre altres, els doctors Zorzano, Palacín i Guinovart a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona; el doctor Ramon Gomis a l’Hospital Clínic de Barcelona i a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps), o la doctora Fàtima Bosch de la Universitat Autònoma de Barcelona; mentre que altres, com el doctor Francesc Formiga, de l’Hospital General Universitari de Bellvitge i l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell), continuen estudiant les malalties cròniques de la nostra població envellida. I potser un dia els nostres fills es miraran el sucre en el dispositiu del rellotge, i els trasplantaments d’illots pancreàtics i la teràpia gènica amb les noves tecnologies d’edició de l’ADN seran efectius. Mentrestant, els desitjo que tinguin uns somnis ben dolços, però no tants dolços com voldrien.
