Anàlisi

2
Es llegeix en minuts

Aquests dies el Parlament de Catalunya celebra el segon ple sobre la pobresa, després del que es va fer el 2014. Aquesta vegada s'ha donat veu a les entitats socials, i han dit grans veritats que són una evidència. Han sigut dos anys sense cap avanç seriós de lluita contra les desigualtats. I això que Catalunya té el trist honor d'encapçalar l'augment de la desigualtat, segons l'índex Gini, de tota la Unió Europea en el període 2007-2014 per haver-se disparat en 3,5 punts. Segons estimacions de l'OCDE, cada dos punts més de Gini el creixement econòmic futur es retreu 4,7 punts. Per tant, és un tema molt seriós. Tan seriós i amb conseqüències tan enormes que Barack Obama ha declarat les desigualtats com el gran tema de les agendes polítiques de la pròxima dècada.

Aquí no arribem a tant. Aquí ni tenim una classe empresarial il·lustrada i predisposada que li augmentin els impostos patrimonials (com Warren Buffet, Bill Gates i altres). La inquietud sí que ha arribat fins al Cercle d'Economia en forma de seminari amb experts sota el paraigua d'Antón Costas en què alguns hem participat. Però encara que l'economia creixi al 3,4% per la tirada de les exportacions, la demanda interna segueix sense reactivar-se donada la precarització i la contracció salarial. Tot un senyal del model de dualització social que s'està imposant: sectors de classe mitjana empleada i connectada amb els mercats globals i un gran conglomerat del 40% de la població endarrerida, estancada i vulnerable que quedarà fora de la feble recuperació.

Notícies relacionades

El mal anomenat ple de la pobresa segueix posant el focus en 150 mesures pal·liatives i sense indicadors de seguiment. En un context d'asfíxia financera on, per exemple, els 20 milions que el pla d'emergència del Govern vol destinar a educació només representen el 7% de les retallades realitzades entre els anys 2009-2013 en les partides relacionades amb l'equitat i la inclusió educativa. La resta dels 250 milions pactats per Junts pel Sí i la CUP en el seu pla de xoc segueixen sent insuficients i pal·liatius. Normal si a sobre cada any la Generalitat ha de pagar 380 milions d'interessos al FLA del senyor Montoro. Sí, aquest ministre que diu que les estadístiques de pobresa i desigualtat a Espanya són mentida mentre autoritza un augment de 7.000 milions del pressupost militar al marge de les Corts.

El dilema de l'extrema desigualtat i del descensor social a Catalunya és únic al món. N'hi ha per a una tesi. De fet, la clau guanyadora del salt sobiranista és la demanda redistributiva posada al davant de la identitària. Sorprèn que no es concreti un pla potent, seriós i expert en diferents terminis. ¿Podem fixar en el mitjà termini una renda infantil per a famílies pobres? Només implicaria el 4,5% del nostre actual frau fiscal. I així, anar fent. L'augment de la desigualtat no és una grip, és més aviat un tumor que pot acabar sent terminal. Un tumor que pot posar punt final tant al procés sobiranista com a aquest model econòmic d'individualisme possessiu amb peus de fang.

Temes:

Pobresa