Napoleó i el rebesavi de Suárez

El Ministerio del Tiempo (TVE-1) compta amb una legió d'entusiastes seguidors. Que no es molesti, doncs, aquesta virtuosa tropa si em reafirmo que no és telesèrie, és telecomèdia. Els seus arguments, les seves trames viatjant pel túnel del temps, tots parlant amb el telèfon mòbil encara que estiguin en ple segle XIX -no sé quina mena de cobertura devien tenir en aquells temps, francament- formen part d'un despendolat entreteniment. I així s'ha de prendre. O sigui, no hi aprofundim. Aquesta setmana s'han dedicat a la visita que va fer Napoleó a Tordesillas el 1808. Diu la història oficial que allà va condemnar tres ciutadans a mort. L'enginy d'aquesta comèdia ha sigut suposar que un dels sentenciats era rebesavi d'Adolfo Suárez. Ni més, ni menys. I la trama consisteix a enviar una senyora del Ministerio, disfressada de monja, perquè convenci Napoleó i anul·li la sentència. Home, és evident que si arriben a matar el rebesavi, el seu rebesnét Adolfo no existiria, no hauria pogut néixer 124 anys després. ¡Ahh! S'ha de reconèixer que en el terreny de l'extravagància són uns mestres. El moment més disfrutable del capítol ha sigut l'escena en què Napoleó i la monja (futura abadessa) comparteixen un sopar. Es cauen bé les dues criatures. Conformen un clima afectuós. I l'emperador de França se sincera. Li explica a la falsa religiosa el seu drama personal. Li parla de la seva dona Josefina, de com l'estima, que la veu molt poc, i que ja està assabentat que li posa unes banyes espantoses. ¡Ah! Allò de Josefina va ser tremend, efectivament. Diuen els xafarders de la Història que després de ficar-se al llit amb un oficial dels hússars, que es deia Hipòlit, va acabar passant pel seu catre tot l'esquadró sencer. Precisament el febrer del 2011, l'empresa Gelos va subhastar a Moscou una carta de Napoleó a Josefina en què es pot llegir: «Tinc el cor ferit amb milers de ganivets (..) Però vagi amb compte Josephine: en una d'aquestes nits seves, tan agradables, de sobte s'obrirà la porta , ¡i allà seré jo!». O sigui, seré banyut, però no imbècil.

Tornant al sopar, anotem que la monja aconsegueix que Napoleó commuti la pena de mort al suposat rebesavi. Home, aquest final ens ha tranquil·litzat enormement. Seria horrorós pensar que Suárez, i la Transició, són un miratge. Que no van existir mai. De fet, i en vista del que està passant ara, a vegades ho penso.