Reptes ambientals del sector porcí

Catalunya ha consolidat un potent i competitiu clúster carni-ramader basat principalment en el sector porcí. El clúster articula una densa població de granges amb les indústries proveïdores de matèries primeres, les indústries transformadores i nombroses empreses de serveis. En resum, es tracta d'una sòlida base de la nostra economia. Al seu torn, l'aposta per la ramaderia intensiva ha sigut una opció que ha permès oferir alternatives productives a unes terres de secà condemnades a l'abandonament i la despoblació. Ha sigut, per tant, la millor eina de desenvolupament rural dels últims 50 anys.

La competitivitat assolida, juntament amb les tendències globals que apunten a un notable increment del consum de carn als països emergents -al marge de cicles baixistes conjunturals com pot ser l'actual-,

ha propiciat una expansió continuada de la producció. Aquest creixement posa en tensió els límits mediambientals de la cabanya porcina. Però aquests límits existeixen i és necessari reconèixer-los per abordar a temps les solucions. La cabanya ramadera i el potencial de reciclatge de dejeccions són dos vectors interrelacionats que marquen els límits a respectar. El problema afecta la possible contaminació dels sòls, les aigües subterrànies i el canvi climàtic. Els culpables tenen nom: metà i nitrogen.

La UE i les administracions competents han legislat de forma precisa els límits i criteris per a una gestió adequada de les dejeccions, a través de plantes de tractament i aprofitant el potencial reciclador dels cultius agrícoles, que necessiten adob nitrogenat. Ara que està en revisió la normativa per gestionar la fertilització a partir de dejeccions ramaderes, és el moment de fer balanç de la norma i d'adoptar les correccions i millores desitjables.

L'aplicació pràctica de la normativa ha comptat amb dificultats a partir d'una crònica visió curtterminista, la reticència del sector i la falta de coordinació entre les unitats de l'Administració pública. Pel que es refereix a les plantes de tractament, en un primer moment es va optar pel simple assecat del purí a partir d'energia externa, obtenint amb això un producte més fàcil de gestionar com a fertilitzant. No obstant, aquestes plantes només eren viables amb suport públic, cosa que no va trigar a evidenciar la crisi econòmica. L'alternativa més lògica l'ofereixen les plantes de biogàs, donat que al generar metà aquest pot ser utilitzat com a combustible per assecar i estabilitzar el producte nitrogenat. Com a resultat s'elimina el metà, que per combustió emet anhídrid carbònic, però aquest carboni ha sigut prèviament extret de l'atmosfera amb un efecte, per tant, neutre en emissions de gasos hivernacle, i com a producte final es disposa d'un fertilitzant nitrogenat molt millorat a efectes de la seva gestió. Tot plegat amb una complexitat tècnica gens menyspreable però amb uns resultats factibles.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per una altra part, en relació amb la gestió de les dejeccions en el marc agrícola, els instruments establerts (plans de gestió, llibres de gestió, etcètera) tenen una vocació més documental que operativa, més estàtica que dinàmica, i aquí és on hi ha el problema, ja que una gestió correcta requereix articular amb agilitat moltes variables irregulars que van des de la generació i l'oferta de producte fertilitzant fins al seu tractament, transport, distribució i correcta aplicació. L'agilitat que es requereix no sempre l'ofereix la burocràcia administrativa. Per a una resolució eficaç d'aquest complicat sudoku es necessita una gestió coordinada globalment, en estreta col·laboració entre el sector privat i el públic. Convé no oblidar que el responsable de la seva resolució és el sector privat, que ha d'internalitzar els costos mediambientals. Però l'Administració ha de garantir l'eficàcia del procés de reciclatge. Per a això, més que emfatitzar el compliment de la norma les energies s'han d'orientar a la lubrificació dels engranatges d'un necessari sistema integrat de gestió.

Les tecnologies actuals ofereixen alternatives molt eficients per a la gestió de sistemes complexos, i al seu torn existeixen fórmules organitzatives de col·laboració publicoprivada que poden facilitar una gestió resolutiva i de valor afegit. Insistir en això no resulta intranscendent. Fa 10 anys que, amb aquesta voluntat executiva, es va proposar la creació d'un organisme públic regulat pel dret privat. Raons ja exposades van convertir l'organisme en un simple ens consultiu i d'estudi, és a dir, en un organisme que sumava costos i no servia per a la finalitat que es necessitava. En aquella ocasió va faltar voluntat; avui no queda temps per a demores ni per a cosmètica.