L'estigma

Les denúncies no deixen d'augmentar. Cada dia sabem més detalls sobre els abusos soferts en col·legis dels Maristes. També coneixem el patró de conducta que seguien els agressors. I també el silenci dels centres. És possible que hi hagi més víctimes que encara no han fet el pas de denunciar. Potser algunes han pogut superat el mal sofert, potser altres segueixen atrapades en aquell moment de la seva infància en què tot es va ensorrar. És possible que la publicació del cas els hagi fet reviure amb cruesa el passat. Però ara saben que no van ser els únics. Que darrere d'aquelles inicials es troben víctimes com ells. I també els seus botxins.

Espanya és dels països de la UE que més calla els delictes sexuals. Aquest silenci és la prova de l'estigma i la incomprensió que encara pesa sobre la víctima. Encara que la denúncia és un pas fonamental per a la seva restauració i la salvació d'altres nens, no sempre les forces acompanyen. Per les escletxes de la cuirassa construïda amb els anys, sempre hi ha el temor que es coli, de nou, la vergonya i la vulnerabilitat. Per això són imprescindibles les campanyes de conscienciació a l'escola com la que proposa Manuel Barbero, el pare del primer noi que va denunciar els abusos sexuals als Maristes. Per això també és necessari que les institucions facin un pas endavant per aclarir els fets. Amb la denúncia no ha d'arribar la soledat, sinó la solidaritat.