El geni

El geni, diuen, és el que fa el mateix que milions, però ho fa diferent. El que mostra que les coses no són el que semblen. El que obre una possibilitat que no existia. Hi ha genis útils, com Pasteur, Einstein o Flemming. Hi ha genis gloriosament inútils, com Lionel Messi -que va portar, l'altre dia, el seu geni al punt del penal.

Quan es parla de penals s'acostuma a parlar de soledats. Es tracta, és cert, de nois sols, homes sols. Saben -o no saben- que cinc o cent milions de persones els miren i que, en el moment culminant, els atzars els encerclen: una mala trepitjada, un pensament que et ve, un peu lleugerament desacomodat, i seran el fracàs i aconseguiran l'odi o el menyspreu o, pitjor, la compassió d'aquests milions.

S'ha parlat molt de la soledat del porter en el moment del penal, però el porter no està sol: és la víctima, tothom l'acompanya, no hi té res a perdre. El que s'arrisca és el que ha de concretar el que tots suposen tan senzill: aquest sí que està sol. O, més ben dit: estava. Perquè el geni, una vegada més, va enginyar una jugada i tot va canviar.

El penal és el moment més previsible del futbol: un noi/home s'atura davant la pilota, l'altre s'atura al davant, l'un xuta, l'altre s'ensorra. El penal es juga a tot o res, vermell o negre, trista lògica binària: un xut que entra o que no entra. No té els matisos, les variants que han fet del futbol l'espectacle més vist del planeta: emociona i avorreix.

Cada cap de setmana es juguen al món -només en les divisions superiors oficials- uns 10.000 partits de futbol. Es concedeix, de mitjana, un penal cada cinc partits: cada cap de setmana se'n xuten, al món, uns 2.000. L'últim cap de setmana, 1.999 es van xutar igual, de la mateixa manera que els 2.000 de l'anterior, que van ser tan semblants als 2.000 de l'anterior, i així successivament. Però n'hi va haver un que no va ser el mateix.

Dels 100.000 penals de l'any passat no en recordem gaires. Dels milions de la història, ben poquets: els que van canviar alguna cosa. El tan citat de Panenka, el precursor -i alguns dels seus èmuls, com Zidane o el Loco Abreu-. Transformar un penal en gol no té mèrit, és mer abús de xulo de cantonada; per això solem recordar els fracassats, on guanya el més feble.

N'hi va haver un, per exemple, que no oblido. Bombonera, Argentina, desembre del 62: va ser el que em va fer seguidor de Boca. En la penúltima data jugaven Boca i River i s'ho jugaven tot. Quan faltaven cinc minuts, l'àrbitre, un tal Nai Foino, li va donar un penal a River que li podia donar el campionat: el silenci es tallava amb ganivet.

Errors que es recorden

Un brasiler, Delem, es va aturar davant la pilota; un porter mític, Antonio Roma, es va aturar a la línia; Delem va xutar; Roma, avançat un parell de metres, es va tirar a la seva dreta i el va parar: Boca seria campió. Els jugadors de River es van abraonar sobre l'àrbitre, li reclamaven l'avançament; l'àrbitre els va dir que els havia donat un penal a la canxa de Boca, que què més volien, i que era culpa d'ells: que «penal ben xutat és gol».

I la idea persisteix, però no sempre es confirma. Es diria que com millor és un jugador, pitjor els tira. Potser el bo té massa opcions al cap i es debat i es confon: aneu a saber què s'hi cou als caparrons d'aquestes xinxilles capritxoses. O, simplement, els errors dels bons es recorden més.

En la meva col·lecció hi sobresurten el que no va transformar Aldo Serena en la semi del Mundial d'Itàlia 90 i va deixar Argentina a la final, o el que va fallar el milanès Costacurta quan li va entregar a Boca la Intercontinental del 2003. Però també els universals: quan Zico va treure Brasil d'Espanya 82, Maradona gairebé ho va fer amb Argentina a Itàlia 90, i Martín Palermo els va guanyar a tots desaprofitant-ne tres en un sol partit de la Copa Amèrica del 99. I, amb ells, Messi, que ha fallat més penals que regats -per no parlar de Neymar i ara de Suárez.

De manera que es podria ser fariseu i defensar el Penal Passadeta amb vils arguments pesseters: que és una manera de protegir la inversió, assegurar el cobrament, garantir el resultat. Però seria molt baix. Seria alinear-se amb la caterva conservadora que crida que la invenció és una falta de respecte: els mateixos que ho cridaven de Picasso o de Satie, de Lennon o de Buñuel o de Cervantes, els que respecten per principi tota regla -fins i tot les que no existeixen-. Perquè el món està farcit de regles que tothom respecta i no existeixen. Això és el que, de tant en tant, mostra el geni.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Res ordena que un penal hagi de ser el xut de sempre. I no obstant tothom ho creu i acata i xuta: no hi ha regla més eficaç que la que no està escrita, la que no requereix ni tan sols escriure's per reglar conductes. Fins que ve algú i diu que el rei està nu: que un penal pot ser un tir amb arc o pot ser una passada. I llavors obre el camp de les possibilitats.

D'ara endavant, quan un home/noi s'aturi davant la pilota ja no estarà sol. Podrà jugar: obrir el joc, donar joc a un company; tindrà opcions, farà més ric aquest moment, l'omplirà d'incertesa i amenaces: la situació més extremadament individual, solitària, del futbol s'ha convertit en un moment col·lectiu, una altra fase del joc d'equip. I tot perquè uns bojos van tenir el coratge de deixar de fer el que havien fet sempre. Fer possible el que no ho era: això és, definitivament, el geni.