IDEES
Òmnium, de dol
A la Muriel Casals, estimada i plorada,se l’ha endut un mal fat. Amb ella desapareix una manera d’entendre i conduir la política des de la societat. Amb Carme Forcadell va formar el tàndem del protagonisme popular en el trànsit a l’independentisme. La Muriel i aquest protagonisme popular s’han fos alhora. Convertida l’ANC en apèndix de CDC, l’ampli segment sobiranista de la societat catalana ja no disposa de líders autònoms. Queden els polítics, més allunyats, en competència il·legítima, a més d’inútil, per apropiar-se del lideratge civil. És una fatal coincidència que enfosqueix encara més el dol per la mort de la Muriel, aquesta intel·lectual d’esquerres, exemple singular de bonhomia, tan desproveïda de vanitat com d’ingenuïtat. Com de ganivets.
Un cop empassats els llefiscosos excessos retòrics dels polítics, el millor homenatge a la Muriel fóra redefinir Òmnium Cultural. El Sant Jordi és comerç impur. La Nit de Santa Llúcia tenia sentit en la resistència al franquisme. Tampoc calen 55.000 socis per sostenir un Premi d’Honor que en els últims tres decennis insisteix en el ridícul segons la prodigiosa mitjana de quatre anys de cada cinc. Si, finit el protagonisme civil del sobiranisme, descomptem les iniciatives de les delegacions i el programa d’arrelament de nouvinguts a Catalunya, Òmnium pateix d’una desproporció gegantina entre el nombre d’associats i la incidència real en la societat.
El primer mèrit de Jordi Cuixart, el successor de la Muriel, és l’encert en el diagnòstic. Ara caldrà reorientar l’entitat. ¿Què tal si, com havia expressat més d’una vegada la Muriel, Òmnium dediqués els seus esforços a retornar la cultura al seu lloc d’eix vertebrador de la societat? A la contra dels partits nacionalistes, és clar, que la van expulsar de l’àgora i la volen lluny de la centralitat, així al país nou com a l’autonòmic.
