Els sefardites i Espanya, un vincle retrobat

La relació d'Espanya amb el món jueu no ha sigut plàcida des de l'expulsió de la Península, el 1492, dels membres d'aquesta confessió que no van acceptar convertir-se al cristianisme, un infaust episodi de la nostra història amb un ressò que ha perdurat fins fa poc. Els tòpics sobre els jueus han sovintejat sempre, encara que avui, per fortuna, les actituds sectàries i intolerants que van caracteritzar el franquisme són gairebé residuals. És prodigiós que no pocs hereus dels qui van ser expulsats d'aquí ara fa cinc segles encara conservin la clau de la casa que va ser dels seus avantpassats; no, evidentment, amb l'esperança de recuperar-la, sinó com a símbol de la pervivència d'un profund vincle sentimental amb Espanya. Des de fa uns mesos, a més a més, és possible l'accés a la nacionalitat espanyola de tots els sefardites -israelians o no- que demostrin descendir dels qui van ser víctimes dels Reis Catòlics i la Inquisició. La llei que ho permet, que va ser aprovada per unanimitat pel Congrés, ja ha tingut una notable resposta a Israel i França. És possible que tan sols uns quants milers de persones estiguin en condicions d'acollir-se a la norma i retrobar-se amb Sefarad, però encara que sigui tardanament es repara una injustícia històrica. Com encertadament diu el president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, entre Espanya i els jueus hi ha hagut «trobada, topada i retrobament». En aquesta última fase, feliçment, és on som ara.