¿Al caire d'una recessió mundial?

Creix el temor a una recessió mundial, que ara es diu «estagnació secular». L’elit globalitzada reunida a Davos i els recents informes de l’FMI i del Banc Mundial coincideixen en aquest temor, revisant a la baixa les seves previsions de creixement global. Empesos per les borses xineses, els mercats estan caient a gairebé tot el món. El dòlar puja, el petroli i les altres matèries primeres industrials baixen, i les perspectives dels països emergents empitjoren.

A Europa, l’atenció política s’ha desplaçat al doble desafiament del terrorisme i de la crisi migratòria, però seguim sense resoldre els problemes de creixement i d’ocupació derivats de la crisi de l’euro. Hi poden afegir les noves tensions geopolítiques regionals, com les guerres al Pròxim Orient, l’enfrontament entre l’Iran i l’Aràbia Saudita i les tensions al Mar de la Xina per completar un escenari gens propici al creixement. S’hi podria afegir la contribució espanyola, i catalana, a aquesta inestabilitat política si no fos perquè som massa petits per influir decisivament en l’escenari global. Aquesta vegada són els països emergents els que estan en el cor de la tempesta. ¿Però què ha passat per produir aquesta sensació de vertigen conjuntural que s’afegeix al temor d’un alentiment del creixement de la productivitat a llarg termini? Bàsicament, l’inici del retorn a condicions normals en dos dels grans paràmetres que governen l’economia mundial: la política monetària als Estats Units i el creixement econòmic a la Xina. Després de molts dubtes sobre la solidesa del creixement econòmic, la Reserva Federal (Fed) ha iniciat el final d’un llarg període, cinc anys, de tipus d’interès en mínims històrics, canviant l’estructura financera mundial basada en diner hiperbarat. Una circumstància que ha sigut aprofitada per les empreses dels països emergents per augmentar de forma espectacular el seu endeutament, alhora que perdien rendibilitat. 

La segona tornada al que era  normal és la desacceleració del creixement a la Xina. Oficialment el 6,5%, la taxa més baixa dels últims 25 anys, però suficient, si es manté fins al 2020, per aconseguir l’objectiu de duplicar la renda mitjana de l’any 2010 i celebrar així el centenari de la fundació del Partit Comunista Xinès. Però és una previsió sotmesa a molts dubtes sobre el seu realisme i sostenibilitat. No és tan fàcil passar d’una economia basada en la inversió i l’exportació, cap a una altra més basada en el consum intern i els serveis. L’Estat xinès té grans capacitats d’acció política per rellançar o frenar l’activitat econòmica, però les seves dificultats per controlar les crisis borsàries d’aquest principi d’any mostren que no té cap vareta màgica per controlar un aterratge suau en el qual es perden dos o tres punts de creixement.

  

Però el problema no és la Xina, o no només la Xina, sinó el conjunt dels països emergents, que representen el 70% del creixement mundial. Segons l’FMI, el ritme de creixement del seu PIB s’ha dividit per dos en els últims cinc anys. La desacceleració simultània en quatre dels cinc BRICS (el Brasil, Rússia, la Xina i Sud-àfrica), que ja va començar el 2015, seguirà aquest any. Només l’Índia mantindrà un creixement superior al 7%. Rússia i el Brasil agreujaran la seva recessió, en part per culpa del petroli i en part per la crisi política. Sud-àfrica podria anar una mica millor, però el creixement serà àton i amb seriosos problemes de dèficit públic i comercial. El concepte mateix de BRICS, inventat fa 15 anys, sembla ja superat per la nova realitat de l’economia mundial.

El comerç internacional, que es va reduir en el primer semestre del 2015 per primera vegada des de l’inici de la crisi, reflecteix aquestes debilitats. Els EUA poden haver arribat ja al seu pic de creixement, i a la zona euro sembla consolidar-se al voltant de l’1,7%, gràcies a l’euro feble davant el dòlar i la reducció de la factura energètica. Però aquest creixement és insuficient per absorbir els grans nivells d’atur que la crisi ha deixat com a herència a la perifèria d’Europa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot sembla indicar que el creixement mundial entra en un escenari estructuralment més feble que abans de la crisi. Les polítiques monetàries ultraexpansives han generat un excés de liquiditat i han accelerat els riscos associats als ràpids moviments de capital. Les desigualtats i les tendències deflacionistes han disminuït la demanda. Malgrat totes les innovacions tecnològiques, no apareixen grans increments de productivitat. Globalment, hi ha un excés de capacitat de producció. Faria falta una política  econòmica més coordinadament expansiva per evitar que les tensions socials no agreugin aquest escenari econòmic. Però el món no disposa d’institucions de govern global que ho facin possible.

Expresident del Parlament Europeu.