AL CONTRAATAC
Arriba l''àlien'
Si vostè, amable lector, és català, he de donarle una notícia dolenta i una altra de bona. La dolenta és que tornen a utilitzar-lo amb fins polítics; com sempre, cap novetat. La bona és que és vostè el centre del món, és a dir, d'Espanya. Perquè la política espanyola, des del 20-D, o més ben dit, des del 27-S, o més ben dit, des de la manifestació de la Diada del 2012, o més ben dit, des de sempre, està condicionada per Catalunya. Però aquesta vegada la novetat des de les eleccions generals no és que estigui condicionada sinó que està directament supeditada a Catalunya. A vegades s'admet en públic, a vegades amb la boca petita, i hi ha qui vol negar-ho, però el cert és que les discussions fratricides per la investidura impossible no són més que batalles eufemístiques sobre la qüestió central de fons, que no és cap més que la catalana.
El carpetovetonisme somia després del 20-D amb la gran coalició, una aberració que només s'accepta per un ben superior, que és el de poder protegir la unitat d'Espanya per damunt de qualsevol altra consideració: s'explica per Catalunya. El somni contrari, el del pacte progressista, agonitza per culpa del dimoni del referèndum: s'explica per Catalunya. El PP es fa l'escandalitzat amb el gest del PSOE de facilitar grup propi a Convergència i Esquerra Republicana al Senat: s'explica només per Catalunya. En Comú Podem es queda finalment sense grup i s'integra en la unitat sagrada del partit únic perquè la perifèria no descarrili: s'explica per Catalunya. La política a Espanya és ara un joc de sumes impossibles en el qual qualsevol combinació per arribar a la xifra de 176, descartada la gran coalició, ha de contenir necessàriament una solució per a Catalunya.
El procés devora els seus fills
I el més hilarant és que aquesta solució difícilment pot passar per res que no sigui un referèndum de debò -és a dir, inconstitucional-, i per tant la política espanyola s'encamina cap a una contradicció diabòlica en la qual només el separatisme que vol trencar-la és el que pot salvar-la. Catalunya condiciona, però és que a més a més anticipa: el sacrifici ritual de Mas actua com a pròleg del sacrifici inevitable de Rajoy, el següent capítol d'aquesta tragicomèdia que ja és a tocar i que des del part de Puigdemont ha invertit inesperadament el guió: ara és Espanya qui va a remolc. I és que el procés que devora els seus fills sense distinció d'ideologies, de Mas a Herrera, passant per Duran o Sánchez Camacho, es disposa ara a menjar-se també els polítics espanyols. L'àlien que s'ha carregat tots els partits excepte ERC sembla decidit a canviar de calador i a iniciar nous homicidis al Madrid polític que tant l'ha subestimat. El primer símptoma inconfusible que s'acosta el monstre és aquesta incapacitat per arribar a 176, per descomptat sempre per culpa de Catalunya. ¿Qui serà l'últim passatger?
