Una transició ineludible

L'article d'Eduard Albors 'El transport i el canvi climàtic', que va ser publicat el passat 5 de gener en aquesta secció, té la virtut de centrar-se en un sector que és el màxim emissor de gasos d'efecte hivernacle (GEH) i oferir fórmules per fer més sostenible el transport. L'autor no es limita a esperar que els governs i les grans empreses emprenguin les mesures salvadores, sinó que entra -com a enginyer de camins- a fer propostes constructives, revelant que ha comprès que la Cimera de París celebrada el desembre passat no solament interpel·la els poders públics, sinó tota la ciutadania, i que no cal esperar que «des de dalt» ens resolguin la qüestió.

Ara bé, vull voldria anar més enllà del que planteja l'article. D'una banda, crec que subestima el pes del transport en el consum d'energia, que no representa un 20% de les emissions a Europa, sinó prop del 40%, i més del 40% a Espanya. Potser la diferència rau en el fet que no hi compta l'energia consumida en els processos de fabricació de vehicles i infraestructures, que s'anomena energia grisa i que també cal comptar. No es distingeix energia primària d'energia final, com es veu quan diu del ferrocarril, com un mèrit, que «fa servir energia elèctrica». Des del punt de vista del canvi climàtic no és significatiu fer servir electricitat si ha estat produïda amb carbó o fuel derivat del petroli, és a dir, amb combustibles fòssils que emeten GEH. Una altra cosa, ben diferent, és si el tren es mou amb electricitat d'origen renovable.

I aquí està la qüestió crucial que el canvi climàtic ens planteja: l'efecte hivernacle deriva de la crema de combustibles fòssils, combustibles que avui representen el 85% de tota l'energia comercial utilitzada al món. L'única lluita autèntica contra el canvi climàtic consisteix a substituir el sistema fossilista de provisió d'energia per un sistema 100% renovable. Tota la resta de propostes poden tenir

-com les que fa Eduard Albors- una gran utilitat pràctica per als gestors públics en la seva tasca de millorar el sistema de transport. Però la virtualitat contra el canvi climàtic de qualsevol mesura depèn de la seva inserció en una estratègia clara de transició energètica cap a un model que sigui totalment renovable. Per tant doncs, cal dir que el principal fracàs de la cimera de París és no haver destacat aquest punt com a tasca fonamental per al futur immediat.

En aquest sentit, la cimera de París haurà estat l'última ocasió perduda de la comunitat internacional per fer front a una amenaça greu per a la humanitat. El que necessitem és un pla d'inversions massives en energies renovables i en nous parcs d'artefactes que s'adaptin al seu ús: calefacció/climatització, transport, processos industrials, etcètera. I això s'ha de fer amb una urgència extrema.

I no sols perquè el canvi climàtic té immensos perills (sequeres, inundacions, desastres meteorològics múltiples, elevació del nivell del mar, risc de difusió de malalties tropicals en zones temperades i de reducció de la producció d'aliments per inadaptació dels territoris a noves condicions climàtiques), sinó també perquè les energies fòssils estan destinades a esgotar-se en pocs decennis. ¿Com ens adaptarem al seu esgotament si no hem preparat amb prou anticipació la transició energètica a les renovables?

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Avui sabem, a més a més -vegeu el llibre de l'enginyer Ramon Sans (amb Elisa Pulla), 'La transició energètica del segle XXI (TE21). El col·lapse és evitable', Octaedro, Barcelona, 2014-, que un sistema que sigui 100% renovable no només és tècnicament possible i econòmicament viable, sinó molt més barat que continuar cremant fòssils. I sabem que els particulars podem contribuir també a la implantació de renovables amb els nostres estalvis gràcies a les tècniques actuals (fotovoltaica, minieòlica, etcètera), el preu de les quals s'ha posat a l'abast de moltes butxaques.

Els governs han de fer els seus deures. Ara mateix, a Madrid cal un Govern que elimini urgentment els obstacles legals a les renovables irresponsablement erigits pel Partit Popular durant aquests últims anys. Però la cimera de París no ha de ser vista només com una crida als governs, sinó també als ajuntaments, les empreses i els particulars en general a fi que entre tots fem avançar la transició energètica del segle XXI.