4
Es llegeix en minuts

L’acord entre Junts pel Sí i la CUP d’aquest dissabte deixa un panorama polític, a Catalunya i a Espanya, diferent del que dibuixava la celebració d’unes noves eleccions. Precisament, la perspectiva del que hauria passat en una nova convocatòria electoral hauria actuat com a desllorigador d’una situació que semblava enrocada i impossible de solucionar. Així doncs, el nou panorama deixa vencedors i vençuts, no tant perquè hagi canviat de forma significativa la seva situació, sinó pel que podria haver passat si no hi hagués hagut acord i s’hagués votat el 6 de març.

De la banda dels vencedors, el primer és CDC, que ha optat per la seva supervivència com a organització política davant d’unes eleccions que l’haurien deixat en una posició subsidiària dins del bloc independentista, per darrere del seu soci/rival ERC. Sempre és més fàcil encarar una refundació dirigint el govern i amb una trentena de diputats al parlament, que no pas sent el soci menor d’un govern dirigit per Oriol Junqueras, i després d’una derrota electoral.

No semblava molt intel·ligent per part dels dirigents de CDC mantenir la candidatura de Mas si això comportava la celebració d’unes eleccions que es preveien ruïnoses per al partit. El 27S els havia salvat la llista conjunta amb ERC, però els resultats de les generals del 20D havien afeblit molt la capacitat de Mas i els seus d’imposar als republicans la reedició de JxSí. L’escenari de Junqueras presidint la Generalitat (corroborat potser per alguna enquesta) és el que hauria decidit CDC a moure fitxa i desencallar el pacte.

Evidentment, la decisió de CDC no és a cost zero. Per arribar a l’acord han hagut de sacrificar la presidència de Mas, allò que mai no farien... fins dissabte. Ara bé, tot i aparèixer com el gran damnificat de l’acord, Mas es deixa la porta oberta al retorn, i caldrà veure quin és el seu paper durant el govern de Puigdemont. Mas no és mort políticament, i si les coses no acaben bé té tota la legitimitat per tornar a primera fila (ell mateix ho va deixar ben clar).

De la part dels perdedors destaca ERC, que perd l’oportunitat de superar CDC en unes eleccions autonòmiques i col·locar Junqueras a la presidència de la Generalitat. Com a premi, els republicans tindran un pes important al nou govern de Puigdemont, però pot ser un regal enverinat. A Junqueras l’espera la coordinació econòmica d’un govern pràcticament intervingut, el que pot acabar sent un camp de mines per al líder republicà. A més, els consellers d’ERC hauran de bregar amb l’omnipresent sottogoverno controlat per CDC, que no els posarà les coses fàcils.

La CUP també és un guanyador/perdedor d’aquest episodi. D’una banda, ha aconseguit el seu objectiu d’investir un president que no és Mas, però el preu que ha hagut de pagar és altíssim. Malgrat la ambigüitat d’alguna part del text de l’acord, sembla evident que les diputades de les CUP renuncien a la seva autonomia per entregar-se a JxSí. Més enllà de la “cessió” de dos parlamentaris, la CUP es compromet a no votar conjuntament amb les forces no independentistes. Primera prova, els pressupostos. A més, queda per veure com afectarà el pacte a l’equilibri intern de l’organització, que ha quedat en evidència al llarg del procés de negociació, i que obliga a la renúncia a l’escó de significats membres d’un dels sectors.

Paradoxalment, dos dels guanyadors involuntaris d’aquest acord són C’s i el PP. Els primers, perquè mantenen la posició de principal partit de l’oposició al Parlament que van obtenir el 27S i que molt probablement haurien perdut en unes noves eleccions. Els segons, perquè l’acord per un govern independentista amb un full de ruta rupturista els aplana el camí a la presidència del govern central.

Notícies relacionades

D’aquí que un dels perdedors del pacte sigui Pedro Sánchez i el sector del PSOE que explorava la possibilitat d’un govern d’esquerres a Espanya, amb suport extern dels grups nacionalistes perifèrics. Ara la pressió sobre el PSOE per a la confecció d’un executiu “d’unitat nacional” serà encara més forta, el que influirà internament als socialistes, afeblint Sánchez i reforçant els barons capitanejats per Susana Díaz. Així doncs, un dels efectes col·laterals de l’acord pot ser el reforçament d’un pacte tàcit entre Díaz i Soraya Saénz de Santamaría, que podria decapitar Rajoy per facilitar el plàcet dels socialistes.

Finalment, a la banda dels perdedors també cal apuntar En Comú Podem (en les seves diverses formulacions), que s’hauria beneficiat d’una nova convocatòria electoral al març. La jugada els pot acabar beneficiant a llarg termini, però de moment s’hauran d’aquarterar per passar un dur hivern. Per sort per a ells compten amb refugis, com l’Ajuntament de Barcelona, però el nou escenari els posaria més difícil la governabilitat.