Catalunya, Espanya i l'IRPF
El vell axioma polític que indica que les normes fiscals que aproven els governs conservadors són més laxes que les que estableixen els executius progressistes continua sent vàlid en el que és essencial, encara que les fronteres ideològiques entre la dreta i l'esquerra establertes s'han difuminat molt als països occidentals les últimes dècades. Però a Catalunya, amb un Govern -ara en funcions- de signe conservador, es dóna la paradoxa que el tipus d'un dels principals impostos, l'IRPF, és fins a tres punts més alt que a la resta d'Espanya i destaca com un dels més elevats d'Europa. L'insuficient finançament de la Generalitat explica en part la incoherència que el Govern estigui aplicant la fiscalitat del tripartit d'esquerres del 2010, al qual amb tant abrivament va criticar CiU quan era a l'oposició. I és cert també que iniciatives catalanes per obtenir més ingressos, com la de l'impost als dipòsits bancaris, han sigut vetades pel Govern central. Però aquest desfasament entre l'IRPF català i l'espanyol no ha de fer oblidar el problema de fons, que és comú: la política fiscal està centrada en els impostos als salaris, fàcilment controlables per l'Administració, i es posa molt poc entestament en el registre i gravamen d'altres activitats econòmiques, una lacerant dualitat que és la base del frau fiscal. Això és el que explica que a Espanya l'IRPF sigui bastant alt però la pressió fiscal efectiva -la que compta de veritat- sigui de les més baixes d'Europa.
