Per molts anys i molts ànims, Ferreres

Entenc molt bé que d'alguns dibuixants es digui que fan caricatures. El diccionari explica que una caricatura és la representació d'una persona en què se n'exagera alguns trets característics, especialment amb el propòsit de produir un efecte grotesc. Res a dir, però potser hi ha alguna cosa a afegir: la caricatura és un art, com pot ser-ho el retrat pictòric realista. També en l'àmbit de l'escultura hi ha una tradició que es basa en els volums i un corrent modern que es basa en l'organització de diversos materials per poder formar una estructura.

¿Com se'n pot dir del que fa en Ferreres a les pàgines d'EL PERIÓDICO? Jo crec que fa retrats admirables de personatges i situacions amb tanta identitat creativa que es podria dir que fa ferrerades. El seu espai en aquest diari té un títol: Animus iocandi. Si no m'equivoco, això vol dir «amb l'ànim de jugar» en llatí. I és que, com es deia abans, en Ferreres sap molt de llatí, expressió que vol dir que una persona és intencionadament maliciosa. Té el grau de malícia necessària per analitzar els vicis de la nostra societat, especialment de la política.

Ferreres és un mestre del retrat de personatges, recollint-ne els trets més definidors, no només físics sinó d'actitud. Els potencia, de manera que un Aznar de Ferreres és molt més Aznar que el de debò. Com a persona irònica, sap que s'ha d'accentuar perquè la realitat sigui comprensible.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

I ara diré allò que no s'ha de dir: és una bona persona. Ha fet servir com a personatges anònims dels seus dibuixos dos periodistes companys de redacció, en Cadena i en Pernau. Desgraciadament, en Pernau va morir. Però en Ferreres és un tros de pa que intenta dissimular la seva emotivitat. I de tant en tant fa reaparèixer en els seus dibuixos al diari la cara inconfusible de Pernau. Hi ha uns sentiments que són empalagosos. En Ferreres és un sentiment púdic.

Per molts anys i molts animus.