La clau
Tant és el final
Aquestes línies s'haurien pogut escriure abans que la CUP prengués la definitiva decisió sobre Artur Mas. Hi haurà temps per debatre què passarà després d'aquest no a qui s'ha entestat a no apartar-se en nom del procés. Els uns pels altres, la història no parlarà bé d'aquests anys. No per l'aposta per la independència -cadascú que faci el que cregui-, sinó pel nyap que s'ha fet. En el fons, ¿què sabem de la conversió de Mas, del que li va passar pel cap després de la primera explosió independentista, el 2012? ¿Va creure que estava davant la seva gran oportunitat? ¿Es va veure com el Bolívar de la Catalunya de principis del segle XX, la figura que no va voler ser mai Cambó, o simplement, el Pujol del XXI, el de les majories absolutes amb una nova versió de la puta i la ramoneta?
Després d'aquell error de càlcul s'han destruït partits, han caigut líders, l'enemic ha entrat per la finestra i fins i tot algun destacat periodista ha perdut el càrrec. El famós suflé s'inflava mentre ell s'encongia. Molts dels que van creure en el viatge exprés a Ítaca , de franc i sense perdre cap ploma, no es van refiar d'ell com a capità. Innocents, sí, però no tant. Molta càrrega a la motxilla. Feia molt poc de l'idil·li amb Alicia, de la tisora de la retallada agafada amb pols ferm.
Notícies relacionadesI llavors va arribar Pujol. La seva confessió va ser l'esclat d'un gra de pus que no ha parat de supurar. Aquí, un inaudit exercici de pornografia parlamentària -diuen, diuen, diuen... ¿Mas es va creure que colaria això de l'«assumpte de família»?-; allà, unes detencions, incloent-hi el caixer de la casa. Seus embargades, un cas Palau a la llista d'espera... O Mas sabia de què anava la festa des dels seus estratègics càrrecs a CDC i el Govern o era el més cec del regne, amb permís de Rajoy. L'astúcia del 9-N, l'únic moment en què el pols català va fer una pantomima de doble poder, li va injectar adrenalina. L'abraçada amb David Fernàndez, la imputació, la compareixença judicial en el 75 aniversari de l'afusellament de Companys... Efímera èpica.
De mal en pitjor
Si el 2012 el va deixar en mans de Junqueras, tres anys després va quedar lligat al pal major de la CUP. Els almogàvers anticapitalistes s'han jugat només si infligir-li mort ràpida o turment. Ha sortit cara.
