I els nens reien, ben contents

El gran encert televisiu va ser a La Sexta. L'estratègia d'Antonio G. Ferreras, de reunir al seu plató Iglesias i Rivera perquè comentessin el cara a cara, va ser un èxit rotund. Pablo i Albert, com dos nens petits, es partien de riure del debat entre Sánchez i Rajoy. «El 1993, Manuel Campo va obrir una època. Aquesta nit l'ha tancat (...) ¡No volem assemblar-nos a aquests dos senyors! (...) ¡És el final del bipartidisme! (...) Si la gent, quan vagi a votar, tanca els ulls i pensa en el que acabem de veure, comprendran que cap d'aquests dos poden ser president», deien fent broma entre ells, la mar de divertits. Semblaven dos entremaliats paleontòlegs descrivint amb humor el dia en què els dinosaures es van extingir.

I al final, Iglesias ho va rematar amb aquesta punxant perla: «Si aquest debat hagués sigut important per al PP, hi haurien enviat Soraya». ¡Ah! Era tanta la sintonia entre els nens Pablo i Albert, que fins i tot Ferreras els va advertir: «A vostès els uneix alguna cosa ¿veritat?». Efectivament. Tot i estar als antípodes, semblaven carn i ungla. Van acabar fosos en una encaixada de mans molt vistosa, en pla col·legues.

Notícies relacionades

La política del foc

D’on ve el top manta

En efecte, en els programes pre i postdebat hi va haver una salsa molt saborosa. Carmen Tomás a TVE-1, per exemple, estava feta una fúria. Deia de l'aspirant socialista: «És un candidat de barra de bar. Va de perdonavides. Volia armar un sidral». ¡Ah! Si segueix governant el PP, a aquesta periodista l'espera un gran futur a TVE. A Antena 3, Susanna Griso tenia Carme Chacón i el ministre Margallo. Van saltar guspires entre ells. «Sánchez no té talla de president», va sentenciar Margallo. I Chacón va contraatacar: «Ara entenc per què Rajoy no ha anat als debats: ha estat acorralat constantment». Però la imatge més surrealista de la nit va ser al principi, a l'exterior, quan el codirector de l'esdeveniment, el prestigiós realitzador Fernando Navarrete, feia esforços sobrehumans aixecant el paraigua per protegir Begoña, la dona de Pedro. ¡Quina estampa, quina composició pictòrica! Era digna d'aquell neorealisme italià de Rufufú, amb Totó, Memmo Carotenuto i Carlo Pisacane al capdavant. Les cares de Manuel Campo durant el debat van ser una altra poètica, gairebé xorigueresca.

¡Ah! Si una cosa queda clara a partir d'ara és que el posturisme televisiu serà determinant. S'ha acabat el que és vell. Acabarà moderant els debats Cristina Pedroche.