Rato i la sandàlia de David
Visita televisada de Cristina Cifuentes a Bar-celona. A requeriment de Jordi Évole (Salvados, La Sexta), la presidenta de la Comunitat de Madrid ha acceptat reunir-se en un immoble que acull veïns de diferent intensitat existencial: tres independentistes convençuts, un que no és independentista i, finalment, una criatura amb l'ànima partida. D'aquesta experiència Évole n'ha dit Historia de una escalera. ¡Ah! Poca cosa hi té a veure el que hem vist amb aquella obra mítica d'Antonio Buero Vallejo, però valgui el títol com a referència a quant té de teatre i de melodrama la vida vista a través de la TV. Cifuentes va arribar a l'AVE i, al passar amb el taxi per l'esquerra de l'Eixample, va advertir: «¡Aquesta ciutat és gairebé tan bonica com Madrid!». Home, comencem malament Doña Cristina. Sense el «gairebé» hauria quedat vostè divina. Després, mentre caminaven, Évole li va preguntar: «¿Qui és més antisistema: David Fernández, el diputat de la sandàlia, o Rodrigo Rato, l'exvicepresident de les targetes black?» Va contestar: «L'antisistema és el diputat de la sandàlia. Això no s'ha de fer mai». I, va afegir, després d'una pausa breu: «Rato no és antisistema. Allò de Rato ho di-ran els tribunals, però en tot cas seria delinqüència». Podríem estar d'acord, sí senyora. Allò de Rato és precisament un dels exemples més nítids que demostren que des de dins del sistema es genera la més canallesca corrupció i podridura.
Una vegada arribats a l'immoble, van pujar a l'àtic primera. I allà es va trobar la presidenta amb dues senyores interessantíssimes: una nascuda a Palència i l'altra, santanderina, i totes dues absolutament independentistes. Lluminosa intervenció la d'aquelles veïnes, explicant el seu peculiar procés de transformació mental. No obstant, el que més va impressionar el nostre canari flauta Papitu va ser quan van baixar al sisè i van aparèixer una mare, i el seu fill, que van parlar de la independència amb una passió, una il·lusió, que riguin-se'n vostès de TV-3 i els seus Telenotícies. En un moment donat, en el zenit de la seva bonica i ingènua excitació, van arribar fins i tot a dir que estan disposats a pagar els impostos dues vegades, per duplicat, si això ajuda a la causa. ¡Ahh! Perillós compromís. Recaptadors sense escrúpols ens podrien prendre a tots per fantàstics passerells. Però ha sigut colossal la seva pinzellada: de cop, han acabat amb el mite que els catalans som uns garrepes empedreïts.
