Final d'etapa humiliant
El kirchnerisme partir d’ara s’haurà de reinventar després d’una molt dolorosa i significativa derrota. Els 12 anys de Govern arriben a un final d’etapa humiliant amb un candidat amb un passat pesat que ha desmobilitzat les pròpies bases del peronisme. Mentre que Daniel Scioli va anar de més a menys, Mauricio Macri va aconseguir encomanar eufòria i sumar darrere seu sectors molt diversos que tenien en comú la militant animadversió contra tot allò que fes pudor de continuïtat. Macri serà el primer líder polític argentí que arribi a la presidència com a representant de la dreta, sense ser peronista ni radical. La seva estratègia ha sigut molt simple: parlar directament amb els electors, explicar anècdotes, amb optimisme, sense arriscar cap definició que el pogués comprometre. Davant seu, un Scioli sense credibilitat, contradictori, debilitat i amb absència d’empatia.
El kirchnerisme va quedar en estat de xoc després dels imprevistos resultats de la primera volta. El sorprenent èxit de María Eugenia Vidal en la governació de la província de Buenos Aires acabaria per transformar-se en imparable. Aquella derrota va ser un cop directe al cor del peronisme, al seu graner de vots. L’hemorràgia va motivar la mobilització de tots aquells que s’han considerat agredits per unes polítiques de confrontació implementades durant els últims quatre anys de govern.
Cristina Fernández ha comès moltíssims disbarats a partir de l’absència del seu marit. Va aconseguir enemistar-se alhora amb tots i cada un dels sectors més poderosos, sense excepció; amb mitjans de comunicació hegemònics molt polititzats. Però també va provocar rebuig en les classes mitjanes, amb mesures perfectament evitables que limitaven llibertats individuals. Igualment cert és que s’han generat polítiques públiques avançades, transformadores, inèdites en la història argentina; que des de l’Estat s’han universalitzat drets i impulsat compromisos de justícia, veritat i reparació –662 condemnes– pels delictes de lesa humanitat comesos durant l’última dictadura (1976-1983).
DIVISIÓ PERONISTA
S’enfrontaven dos projectes antagònics, dos models en certa manera clàssics. La polarització es va accentuar i Scioli va creure que seria un tràmit i prou. Es va equivocar amb un missatge de pànic per les suposades conseqüències d’una més que probable devaluació, per l’ajust econòmic, per la temuda inestabilitat. La divisió interna peronista i l’allunyament de CFK durant tota la campanya ha acabat per fulminar-lo. Macri només li ha hagut de donar una empenta perquè acabés per estimbar-se.
Macri va ser president de l’històric equip de futbol del barri de la Boca, va militar en l’ultraconservador partit del polític i militar Álvaro Alsogaray, es va declarar menemista i admirador de José María Aznar. En una entrevista va confessar que «donaria la vida per ser el nou de Boca Juniors, això sí que deu ser el màxim». Aquesta fantasia no la podrà complir, però ningú hauria pronosticat fa tan sols dos anys que Macri seria el capità del nou equip d’inquilins de la Casa Rosada.
ANTONI TRAVERÍA / Professor de Relacions Internacionals . Facultat Blanquerna-URL.
