Iglesias empata amb la Preysler

Ha advertit aquest diari, després de la visita de Pablo Iglesias a El hormiguero (A-3 TV), que el nombre d'espectadors que van aconseguir (3.823.000) va ser una xifra rècord, només superada per molt poc per Isabel Preysler (3.855.000) quan va estar en el programa l'abril d'aquest any. O sigui, un empat tècnic.

Comparar l'audiència del polític Pablo Iglesias amb la de la celebrity fashion Isabel Preysler podria semblar una frivolitat improcedent. Compte: tractant-se d'El hormiguero, no ho és. Tota criatura que se submergeix en el programa de Pablo Motos queda enrasada, igualada, en un magma homogeni. Reben tots el mateix tractament: el cultiu del més espumós star system, el tractament juganer a base de diversos ingredients lúdics i, finalment, el component de negoci per part de la criatura entrevistada, que sempre ve a vendre, a promocionar, alguna cosa. En el cas de la Preysler, publicitar la seva pròpia marca de cremes de bellesa, i en el cas d'Iglesias, atraure la ciutadania perquè comprin el seu projecte polític i el votin.

Notícies relacionades

Contemplar la humiliació

La meva ciutat està tan bruta com la muntanya

És veritat que Pablo Motos va fer a Iglesias una entrevista lleugerament diferent de les que sol fer. Va estar incisiu -suaument-, i li va qüestionar algun dels seus plantejaments. Iglesias també ens va col·locar el seu speech corresponent, repetint el que ja li hem sentit moltíssimes vegades a la tele. Però l'esperit d'El hormiguero no es basa tant en el que puguin explicar els seus convidats, sinó en com es porten, quin posturisme adopten, en aquesta espècie d'esbarjo de pati de col·legi, entretingut i alegre, que els munten.

Advertia Xavier Sardà, l'endemà al matí, a Al rojo vivo (La Sexta), que en aquests exercicis el que és fonamental és el factor simpatia. En aquest sentit Iglesias va estar afable i graciós. O sigui que el factor simpatia el va aconseguir. La prova de les estisores, podant fulles de l'arbre de l'Estat, va resultar curta. Va podar la monarquia. Havia d'haver seguit, poda que poda. La cançó que va interpretar a la guitarra va ser un moment molt celebrat i vistós. El meu canari flauta hauria preferit que cantés Hasta siempre comandante, de Carlos Puebla. Hauria sigut un tema més autèntic. A mi em va agradar l'esquetx de la plaça del Callao: van anunciar als transeünts que Iglesias acceptava ser el número dos d'Albert Rivera, i que s'havia tallat la cua per tenir un aspecte més convenient. Va ser enginyós. Resumint: va empatar en audiència amb la Preysler. Un èxit.