Al contraatac
La nova casa gran
Desxifrar els resultats en les hores posteriors a unes eleccions és tan difícil com entreveure el fons d'un llac després de llançar-hi una pedra: tot està massa mogut per veure-hi res. Al cap d'uns dies, i esvaïdes les múltiples tergiversacions dels resultats, les aigües comencen per la força dels fets a fer-se transparents una altra vegada. En la digestió mateixa de les eleccions hi ha hagut la ingestió de la declaració de Mas davant la fiscalia, que paradoxalment ha fet evolucionar el 27-S una altra vegada cap al punt del 9-N.
De sobte veiem reagrupaments més propis de llavors que d'ara: sorprèn que Junts pel Sí, la CUP, Ada Colau amb Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot convergeixin sense matisos en la seva solidaritat amb Mas i la seva defensa de les urnes del 9-N, curiosament després d'un plebiscit que havia de separar-los. O el que és el mateix, el famós dia després, el 28-S, que tanta literatura va generar i tan poca substància ha creat, s'assembla molt més al 9-N que a si mateix. I és que el sobiranisme es va adonant, en la complexa digestió del 27-S, que es va obtenir un gran resultat, però curiosament es va perdre el plebiscit, com ja va anticipar la mateixa nit electoral la mateixa CUP, una formació que és encara prou ingènua i honesta per no confondre els seus desitjos amb la realitat. És a dir, es va perdre tota capacitat per fer la DUI, que és el mateix que dir que es va enviar l'unilateralisme a la nevera. En canvi, el
Notícies relacionades27-S ha demostrat que l'autèntic comú denominador de la política catalana és el dret a decidir, que comença a fugir del seu propi eufemisme i es transforma per fi en referèndum, la paraula de veritat i per cert cada vegada més utilitzada, símptoma de la seva nova centralitat i que s'usa ja en la seva conjugació directa, sense estranys placebos.
Derrota de l'statu quo
Al voltant de la nova casa gran del referèndum hi ha ara l'únic gran consens de la política catalana, amb 83 escons, susceptibles de convertir-se en més de 90. Por més que ho maquilli el gran resultat de C's, l'statu quo va rebre una severa derrota el 27-S, i l'independentisme unilateral va guanyar aclaparadorament en escons però no té força per entrar en una agenda internacional prioritària. Cert, Alex Salmond en va tenir prou amb el 44% de vots independentistes per legitimar-se ràpidament, però tenia davant un Estat flexible i intel·ligent. A Catalunya la paradoxa avui és que la gent, malgrat no haver pogut votar el 9-N ni plebiscitar-se plenament el 27-S, segueix demanant a crits el que encara no li han deixat fer: un referèndum. No una xocolatada, ni un assaig general en unes autonòmiques sinó un referèndum de veritat, vinculant i decisiu. A vegades s'ha de fer un pas enrere per reagrupar-se i poder fer dos o tres passos endavant. Agradi o no, farà falta una tercera oportunitat.
