Aquests últims mesos m'ha tocat viure a Nova York una bona temporada. I cada dia a la nit, al passar per davant de l'edifici Dakota tot anant cap al meu apartament de Harlem, em recorria per l'espinada una estranya sensació.
Seria exagerat dir que notava una presència, possiblement també devia ser una mica egòlatra -com puc dir que John Lennon es comunicava amb mi, molt Cuarto milenio també-, però sí que en el meu interior s'hi removien tot d'emocions allargades i punxegudes que vénen de molt lluny, de quan no recordes perquè és del tot impossible recordar-se'n.
Notícies relacionadesEl que sí que sovint recordo és quan, d'adolescent, al sentir Strawberry Fields Forever (la meva cançó preferida juntament amb I am the Walrus i Happiness is a Warm Gun, totes de John) es va desencadenar una obsessió: aquell gir vocal, al final de la frase «It's hard to be someone but it all works out», la manera com ho canta, com posa melodia a la lletra, m'ha tornat boig tots aquests anys.
Inabastable
Aquell moment, aquelles poques notes, ho signifiquen tot en Lennon: la constant recerca, el nou gir impossible, la intuïció, l'inconformisme, l'emoció i l'art. Inexplicablement i punyeterament inabastable, aquell fragment és capaç de donar sentit a una vida, d'ennuvolar un passeig per davant del Dakota.
