Una qüestió d'Estat

El debat dels Pressupostos Generals de l'Estat ha tornat a generar polèmica pel que fa a la sostenibilitat del sistema de pensions. El senyal d'alarma és clar i té a veure amb la utilització cada vegada més freqüent del fons de reserva (la guardiola de les pensions). Certes tendències s'observen de manera clara. La població espanyola tendeix a envellir, i si continua la tendència actual, d'acord amb l'Institut Nacional d'Estadística, l'any 2052 la població de més de 64 anys s'haurà incrementat en 7,2 milions de persones respecte del valor de l'any 2012. A aquesta dada s'hi uneix l'augment de l'esperança de vida.

Per tant, tenim un col·lectiu de pensionistes que creix, que cobra pensions durant més temps i a més a més la pensió mitjana augmenta, ja que les bases de cotització dels treballadors que es jubilen avui són més elevades que les bases dels que es van jubilar fa 15 o 20 anys. No obstant, en el nostre sistema les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors en actiu en cada moment. La crisi ha reduït de manera important el nombre de cotitzants, i encara que ja estem recuperant llocs de treball, es fa amb salaris més baixos i en condicions més precàries; per tant, els nous cotitzants aporten menys ingressos al sistema. Si el sistema de pensions no ha mostrat signes de deteriorament abans ha sigut perquè, en contra dels pronòstics, els anys 90 es van registrar fluxos d'immigració importants que van augmentar la base de cotitzants en un context d'expansió. No és sobrer recordar el paper que ha jugat la immigració ara que milers de refugiats sirians busquen entrar a Europa.

Un cop s'ha fet l'anàlisi, és necessari buscar solucions. L'augment del percentatge de cotització augmentaria els costos i reduiria la competitivitat de l'empresa espanyola, per la qual cosa sembla descartable.Hi ha qui ha assenyalat com a solució el finançament de prestacions en base a impostos; aquesta és una alternativa, però hem de pensar que l'envelliment de la població també suposa un fort augment de la pressió sobre els costos del sistema sanitari, per la qual cosa pensions i sanitat augmentaran el seu pes al PIB. Si aquestes partides guanyen pes, altres, com per exemple l'educació, les infraestructures o les polítiques de redistribució de la renda, hauran de baixar. ¿Fins a quin punt es poden destinar més fons d'altres impostos a pensions?

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Europa en el seu conjunt ha desenvolupat un Estat del benestar que és un dels grans actius que hem de valorar i protegir. Potser la solució seria un sistema mixt: garantir una pensió mínima per a tothom, ja que les rendes més baixes amb prou feines tenen capacitat per generar estalvi, i complementar aquesta pensió amb sistemes d'estalvi que permetin garantir un binomi de baix risc i una mínima rendibilitat; sempre sota supervisió i control per evitar fenòmens com el de les preferents, que han arruïnat tants petits estalviadors. Això ja és d'aquesta manera en molts països europeus, en els quals la part dels ingressos dels jubilats que prové dels seus estalvis és molt superior a l'observada a Espanya.

En tot cas, la solució no és fàcil i implica ajustar-se a una realitat complicada. Totes les forces polítiques espanyoles haurien de fer un enorme esforç per tenir una activitat constructiva i no utilitzar les pensions com a argument i arma electoral. Ens hi juguem el futur de moltes persones.