ARTICLES D'OCASIÓ
Olimpíades o esport
La torxa olímpica ha representat durant anys l’esperit esportiu i de superació. Quan tot Europa va cremar en les guerres del segle XX, el repte olímpic significava una possibilitat de batalla incruenta i, en moments escollits, la reivindicació de l’humanisme. Han fet més els esports per la integració racial que tots els discursos benintencionats. Però, i el però és enorme, els temps han canviat. Durant les últimes setmanes han arribat els ressons d’un escàndol que prolonga els casos repetits de dopatge en l’esport. Sabem del cert que, des de fa dècades, l’elecció de les ciutats olímpiques està sota sospita de corrupció i el desenvolupament d’infraestructures desmesurades als països elegits i candidatures interessades a perdre ha servit per suportar uns índexs d’estafa econòmica protagonitzats per l’elit empresarial que, en sonats casos, ha engegat a rodar l’economia ciutadana. Són massa els indicis que alguna cosa va malament.
En ocasió dels Mundials de natació, i seria injust acusar un esport concret del que és un vici generalitzat de l’esport, vaig llegir una interessant entrevista amb una entrenadora. Es referia a l’equip japonès de sincronitzada, on una nova entrenadora ha imposat un règim de disciplina brutal que ha causat tants dubtes morals com bons resultats. Mai es destaquen prou aquells casos en què al maltractament dels esportistes s’hi afegeixen uns resultats mediocres, cosa que convida a pensar incorrectament que l’actitud canalla és més eficaç. Al final, la idea sempre és la mateixa. Aquí no venim per ajuntar-nos els amics i participar, sinó per guanyar, batre rècords, competir. Resulta del tot raonable que els professionals de l’esport no enganyin i demanin que s’abstinguin de participar els que no estiguin disposats a la crema. Ja ningú es creu la gesta emotiva i humanista de l’aficionat. L’esport professional mou massa diners per ser innocent. No hi ha ningú tan ingenu per pensar que on hi ha marques, països implicats, competitivitat en grau extrem i salaris publicitaris, no hi hagi també afany de lucre i derivacions malaltes. Res a objectar.
És senzillament que tots aquests valors, nous en l’esport, no tenen res a veure amb el segell olímpic. Els Jocs a vegades semblen una crida a drogar-se, com aquelles discoteques de matinada que serien insuportables sense pastilles ni amfetamines. Aquest anellat intercontinental per als valors positius cau en la hipocresia més lacerant quan darrere hi ha trampes mèdiques, nacionalitzacions d’urgència, però també quan la moral dominant és la d’esprémer la joventut –ara ja hi ha nens inclosos en la competició sense cap mania–, i el físic de l’ésser humà. Per a la seva sorpresa, cada vegada més la societat rep amb franc escepticisme els resultats d’aquest espectacle. Sospita que darrere hi ha un circ publicitari i mediàtic excessiu i es col·loca en una grada d’ombra, disposat a aplaudir certes gestes, però també a alçar les celles una mica despectivament. Seria una llàstima per a la bellesa de l’esport que acabés en una altra bombolla de negoci i que una estimbada classe política s’agafi a l’esdeveniment esportiu per justificar la seva manca d’iniciatives socials i honestedat cívica. És una perversió de l’esport deshumanitzar-lo. La contrarevolució esportiva està pendent, i potser la seva posada en qüestió des de l’arrel també és una oportunitat per salvar la societat malalta.
