El 'corralito' i l'estoïcisme grec

Quan Tsipras va comparèixer per sorpresa, després de la una de la matinada, per anunciar el referèndum, ja no hi havia dubte que hi hauria un corralito. Però, malgrat tot, la notícia -la vigília del dilluns 29 de juny- ens va tornar a agafar per sorpresa. Els periodistes vam córrer al carrer de seguida, a buscar reaccions. «¿Ara què?», ens preguntàvem. Molts conjuraven imatges apocalíptiques de disturbis i caos. Però aquella nit ens va costar trobar una cua davant d'un caixer. En les setmanes següents, fins que els bancs van tornar a obrir, la tònica va ser la mateixa. És a dir, evidentment hi va haver cues, igual que hi va haver nervis i hi va haver frustració. Però cada dia quedava patent el contrast entre l'actitud expectant dels mitjans -les càmeres que s'estaven davant els caixers esperant que s'hi acumulessin més de tres clients- i la calma amb què els grecs, impertèrrits, valoraven la situació.

«¿Com és la vida amb 60 euros al dia?» I llavors, els interrogats -amb paciència, amb una barreja de pudor i desafiament- repetien gairebé invariablement que la notícia, el problema, no era que no poguessin treure diners del banc. Que la qüestió era que, després de cinc anys d'austeritat, molt pocs tenen uns ingressos de 1.800 euros mensuals, 60 euros diaris. Que, després de cinc anys d'austeritat, una restricció més o menys no li fa passar la son a ningú; almenys no la son de veure un canvi de rumb, cap a un futur sense unes retallades que per a la majoria dels grecs suposen un cercle viciós que no porta enlloc.

UN MER SÍMBOL

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El referèndum es va quedar en  mer símbol. Però en els dies previs i en els immediatament posteriors, el factor emocional va avançar el factor econòmic. I va desembocar en un exercici de civisme sorprenent per a un país tan donat al sarau com és Grècia. Ni un sol incident violent en una cua. Ni empentes, ni altercats. Fins i tot els que es confessaven atemorits pels seus diners no van sucumbir al pànic ni van perdre la calma.

Al contrari, el que va imperar va ser un aire de camaraderia en l'infortuni, de xerrar amb el del costat, i utilitzant ni més ni menys que paraules com dignitat, orgull, esperança. I per descomptat, els acudits. «Ja veus, Manolis, aquí estem. A treure els milions que tinc al compte».