L'idil·li de l'any

El 15 de juny, la revista '¡Hola!' avançava l'edició per explicar l'idil·li de l'any, la sorprenent relació sentimental entre el Nobel de literatura Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler.

'EL NÒVIO DE LA MARE DE', PER JOSEP MARIA FONALLERAS

Em sembla que va ser el Sunday Mirror que va afirmar que la mare d'Enrique Iglesias havia trobat nòvio i que era escriptor. Pot ser que sigui el final més trist per a qui ha degustat la fama i ha gaudit del prestigi suprem procedent de la virtut literària: veure's relegat no només a ser l'apèndix d'algú sinó a ser un ningú que està amb la mare d'un altre que, des del punt de vista de l'escriptor, no deixa de ser una persona insignificant. És possible que Vargas Llosa s'hagi trobat en cercles desconeixedors de la seva bibliografia. «¿Escrius? ¿I et publiquen, tens alguna cosa publicada?». Pot ser que el premi Nobel hagi experimentat aquest neguit, una cosa que passa a qualsevol novel·lista humil i desconegut alguna vegada a la vida. «Bé, sí, em van donar el premi Nobel». La pregunta és: ¿i si resulta que això li agrada? ¿I si es dóna el cas que en aquesta última lletra de batalla sentimental el creador d'universos s'ha decantat per abraçar una llum que encega el sol del creador?

Les mans de Vargas Llosa es veuen insegures damunt la pell fina de la Preysler que venç sobre el temps i la destrucció. Ella és una novel·lista del seu cos i potser és aquest detall el que s'amaga en la mirada subjugada de l'escribidor. Experimentar com es viu així, emmarcat en paper cuixé, atents tots als ulls extraviats de l'amant.

Notícies relacionades

Amb Illa guanya la correcció política

Tenir idees

Encara que sigui a canvi de ser  només parella de la mare d'Enrique Iglesias.

'SOM-HI, NENA, SOM-HI', PER EMMA RIVEROLA

Som-hi, nena, som-hi. Som-hi a ballar. Que res del que passa al nostre voltant és important. Ja hem viscut, estimat, somiat, desitjat i ara res no s'aturarà. Encara estem vius. Malgrat que els anys em vulguin ancorar a la terra, malgrat que el meu cos vulgui tancar les portes del risc. Som-hi, nena, no hem d'esperar res. No deixem que les il·lusions caduquin, que es tornin agres com la llet o se les mengin els cucs. Que les aventures no ensopeguin amb les maletes desades a les golfes, ni el carrusel s'aturi perquè ningú en va greixar la maquinària. Si he sigut capaç de crear amors i morts, si els meus personatges estan més vius que molts dels que es passegen per aquests carrers, ¿per què no he de reivindicar, aquí i ara, el meu dret a continuar inventant els meus dies? ¿Que potser tu i jo no hem sigut sempre els amos i senyors dels nostres cossos i dels nostres cors? Escriure novel·les és un acte de rebel·lió contra la realitat, contra Déu, contra la creació de Déu que és la realitat. Això ho vaig dir a la meva tesi doctoral. I ara, tu i jo, nena, serem déus. I escriurem als llençols un nou capítol. Amb comes, exclamacions i punts suspensius. Potser serà l'últim, i per això en gaudirem a totes i cada una de les vores del llit. Perquè no som estàtues. Encara no som el record del que vam ser. I que el món rigui i ens jutgi i ens condemni o ens menyspreï. Som-hi, nena, som-hi. Que la mort ens arreplegui ballant.