27 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

No són balances fiscals

GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS

La balança fiscal calcula la diferència entre les despeses que el Govern central realitza en un territori i els ingressos fiscals que obté del mateix. Està clar que el que publicava ahir el ministeri, igual com va passar l'any passat, no són balances fiscals. Una balança valora la despesa en un territori (no suposadament per a un territori) i ho fa a partir dels impostos pagats (no estimativament suportats) pels ciutadans d'aquell territori.

Els comptes regionalitzats no són balances fiscals, almenys com s'han entès des de sempre a Catalunya i segons metodologia acordada acadèmicament.

Als comptes elaborats pel ministeri, on es gasta i es recapta és el de menys. El que és important és si beneficien en termes nets (càrrega/benefici) qui l'administració central ha decidit que s'ha de beneficiar.

Aquest enfocament el que fa és contribuir així a marejar la perdiu de la confusió. Els comptes regionals el que fan precisament és el contrari de les balances fiscals. Construeixen un sector públic central unificat i assignen la despesa feta pels diferents ens d'acord amb supòsits d'incidència, en la majoria dels casos indemostrables empíricament.

Qui beneficia

No importa qui gasta ni a on es gasta, sinó qui teòricament beneficia residualment aquesta despesa. La visió centralitzadora fa aquí que les autonomies siguin supèrflues. Si només les persones, i no les jurisdiccions fiscals, són el que compten, ¿per què cal la descentralització i una institució autonòmica en primer lloc?

Finançat pel ministeri, elaborat per un equip de part i amb metodologia esbiaixada, contrària al que va ser l'acord en el seu dia elaborat a l'Institut d'Estudis Fiscals, els responsables aprofiten el període estival per afegir llenya al foc de la solidaritat interterritorial. Negligeixen el mètode del flux monetari, més propi de la balança fiscal, almenys com s'entén a Catalunya, que consisteix a imputar els ingressos al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen i a assignar les despeses allà on aquestes es materialitzin.

Si creu vostè lector que cap d'aquestes dues coses, on es gasta i on es recapta, no són importants, serà bo que es demani per quina raó tanta i tanta despesa pública que s'ubica a Madrid, en benefici suposadament de tots els ciutadans, no es descentralitza arreu, des de l'Aragó fins a Galícia o al País Valencià. Si on es gasta no importa, ¿per què no ho fem federalment?

Si, per contra, el contribuent català vol exigir a l'Administració central què es fa amb els seus impostos, que oblidi aquesta nova aportació de Montoro i pregunti: ¿Si ens poguéssim finançar a partir dels nostres impostos, com augmentaria la nostra capacitat de despesa en comparació amb l'actual? Que Madrid, amb aquestes dades, sigui tan solidària, ¿no és estrany?

Davant el repte sobiranista català tornen a sorgir aquestes dades fiscals, per a consum polític i per revisar les propostes de finançament autonòmic un any després que hagi caducat.